Sigui com sigui, amb Delta Chat no hi va Chat Control que valgui i, si es posa lletja la cosa, muntaré el meu propi chat relay.
Segur que he descobert la sopa d'all, però el lli i la viscosa són excel·lents a l'estiu. Gestionen molt bé la suor i no fan olor després. El lli és molt ecològic. La viscosa no tant, però és orgànica i no genera microplàstics.
Gestiono els articles que llegeixo amb el Zotero, un conegut programa lliure de gestió de bibliografies científiques. Avui he fet un script que importa els subratllats i comentaris fets als pdf dels articles cap a la meva base de dades de coneixement del howm. :-)
Records
Estic escanejant una Moleskine de 2011. És un dietari. Hi estic trobant textos molt bonics, bons records ben escrits. Val la pena preservar-ho.
Ho escanejo amb l'app de Google Drive (és molt eficaç). Després ho transcriuré amb Gemini hi ho inclouré al meu diari digital. Tot junt.
Hi ha tants llibres potencials en els meus diaris. Però tinc tan poc temps i tan poca visió per a realitzar-ho!
Estic trasncrivint, amb l'ajuda de la IA, les pàgines del meu diari que tenia escanejades. Això mola molt, té molt de potencial per analitzar coses després.
Uns científics saben com controlar electrònicament una panerola i ara ja saben també posar-li un vestit subaquàtic. Així que poden teledirigir paneres submarinistes. La direcció la fan estimulant elèctricament les antenes. Si estimules l'antena esquerra, l'anima pensa que ha topat amb un objecte i gira cap a la dreta.
Ara ja només cal que inventin l'espray del Dr. Bacterio per fer-les créixer i revolucionar la guerra.
Aquest estiu vull aprendre a jugar a Go. Estic utilitzant Badukpop que té problemes, lliçons, etc. També pots jugar contra la màquina i contra amics. El meu friend code és MZPNWR.
Tal com estan les coses avui en dia emprar Windows o macOS és per a massoquistes. ;-)
Com obrir accessos directes (.url) de Google Drive a Linux
De nou, un artcile escrit amb IA, però extremadament útil. Està molt bé poder configurar aquestes coses amb IA, manualment no ho hauria fet mai.
Quan muntes Google Drive a Linux mitjançant rclone, els fitxers natius de Google (Docs, Sheets, Slides) solen aparèixer com a fitxers buits de 0 bytes que no es poden editar en local ni s'obren correctament.
Una alternativa excel·lent és indicar a rclone que exporti aquests documents natius com a enllaços web afegint l'opció --drive-export-formats url al servei de muntatge. D'aquesta manera, documents com Tasques es converteixen en fitxers .url locals que contenen l'enllaç directe a la web de Google.
No obstant, per defecte, els gestors de fitxers de Linux (com Nautilus o Dolphin) intentaran obrir aquests fitxers .url com si fossin text pla, mostrant-nos el codi intern en lloc d'obrir el navegador.
Per solucionar-ho i fer que s'obrin directament al navegador de forma nativa en fer-hi doble clic, hem creat una associació MIME al sistema:
- Crear l'script de llançament:
Hem desat un script a ~/personal/scripts/general/open-url-file.sh que llegeix el fitxer, extreu l'enllaç de la línia URL= i el llança utilitzant xdg-open:
```bash
#!/bin/bash
file="$1"
url=$(grep -i "^URL=" "$file" | head -n 1 | cut -d= -f2- | tr -d '\r')
[ -n "$url" ] && xdg-open "$url"
```
- Crear l'entrada d'escriptori (.desktop):
Hem registrat l'script com una aplicació del sistema a ~/.local/share/applications/url-handler.desktop:
```ini
[Desktop Entry]
Name=URL Shortcut Opener
Exec=/home/pquintana/personal/scripts/general/open-url-file.sh %f
Type=Application
MimeType=application/x-mswinurl;
NoDisplay=true
```
- Associar el tipus MIME:
Finalment, hem configurat el sistema perquè utilitzi aquesta entrada per defecte per al tipus de fitxer application/x-mswinurl (que és com Linux identifica els fitxers .url):
```bash
update-desktop-database ~/.local/share/applications/
xdg-mime default url-handler.desktop application/x-mswinurl
```
Amb aquesta configuració, la integració és transparent: fas doble clic a Tasques.url al teu gestor de fitxers i s'obre instantàniament al navegador web a la pàgina de Google Sheets.
Una integració senzilla (i ben configurada) per al núvol
Advertència: aquest article reflecteix la meva configuració de Google Drive i One Drive a Ubuntu. La configuració ha estat feta amb ajuda d'IA i l'article també ha estat escrit amb ajuda d'IA, però dono fe de que funciona molt bé la meva configuració.
Avui en dia, fer servir Linux a l'escriptori és una experiència fantàstica: tenim sistemes ràpids, segurs i aplicacions de tot tipus (incloses les PWA de Microsoft o Google). Tanmateix, encara hi ha un gran punt de fricció per als usuaris menys tècnics: la sincronització amb serveis com Google Drive, OneDrive o Dropbox.
Mentre que a Windows o macOS l'usuari només ha de descarregar un client oficial, fer clic i començar a treballar, a Linux ens trobem sovint triant entre clients de pagament, configuracions complexes de terminal o integracions natives que, per defecte, funcionen extremadament lentes.
La solució a aquest problema ja existeix, es diu rclone, però falta que les distribucions (com Ubuntu) el bordin amb una interfície gràfica senzilla i, sobretot, amb uns valors per defecte intel·ligents.
rclone és la navalla suïssa de l'emmagatzematge al núvol per a Linux. És increïblement eficient, compatible amb pràcticament qualsevol proveïdor i molt estable. Però és una eina de línia de comandes (CLI).
Exigir a un usuari comú que configuri fitxers a ~/.config/rclone/rclone.conf i creï serveis de systemd per muntar els seus discs no és realista. El que necessitem és una interfície gràfica (GUI) integrada al sistema on només hagis d'introduir les teves credencials, i que per sota ho configuri tot de forma òptima.
I aquí és on entren els valors de configuració (defaults), la clau perquè l'experiència no sigui frustrant.
Quan muntem un disc al núvol amb rclone o amb sistemes natius com GNOME Online Accounts, la configuració predeterminada sol ser "mandrosa" (lazy loading). Això provoca dos grans problemes:
-
Navegació lenta: Cada vegada que fas clic a una carpeta, el sistema ha de preguntar en temps real al servidor de Google o Microsoft quins fitxers hi ha. Això es tradueix en esperes de 2 o 3 segons per a cada carpeta.
-
Fitxers no disponibles: Si intentes obrir un fitxer pesat o editar-lo en local, pot fallar o anar a batzegades perquè el sistema no l'ha descarregat prèviament.
Perquè la integració al núvol a Linux sembli realment local i instantània, qualsevol integració hauria d'aplicar de sèrie la següent recepta:
- Memòria cau de fitxers robusta (
--vfs-cache-mode full):
En lloc de llegir directament del núvol, qualsevol lectura o escriptura es fa en un disc local virtual. Això garanteix compatibilitat al 100% amb qualsevol programa d'ofimàtica o editor de codi, escrivint els canvis en segon pla.
- Memòria cau de directori a llarg termini (
--dir-cache-time 72h):
En lloc d'oblidar l'estructura de carpetes al cap de pocs minuts, l'hem de mantenir en memòria durant dies. Així, navegar per les carpetes és instantani.
- Pre-escalfament diari (Warmup & Pre-fetch):
Aquesta és la peça clau. Un servei en segon pla (com un temporitzador diari) hauria de:
* Actualitzar l'arbre de fitxers: Executar un refresc automàtic (vfs/refresh) un cop al dia per tenir tota l'estructura en memòria abans que comencem a treballar.
* Descarregar fitxers recents: Detectar quins fitxers s'han modificat en les darreres 24 hores (mitjançant rclone lsf --max-age 24h) i descarregar-ne el contingut en segon pla a la memòria cau local.
Si les distribucions Linux muntessin aquesta estructura per defecte de manera gràfica, la integració amb Google Drive o OneDrive seria fins i tot millor que la de Windows o macOS, ja que no consumirien recursos excessius de memòria RAM de fons amb clients pesats i oferirien la mateixa velocitat d'accés instantani.
L'experiència local amb fitxers al núvol no ha de ser un luxe exclusiu de qui sap configurar scripts al terminal; ha de ser el nou estàndard de l'escriptori Linux.