No em cau gens bé el professor Robert Pape, però he de dir que és hàbil explicant com s'estan complicant les coses al pròxim orient. Vegeu 📺aquest vídeo per fer-vos una idea de com anirà la propera tanda de la guerra de l'Iran, que sembla que és per aviat.
Arxiu 2026-10
He trobat molt interessant 📺aquesta entrevista a Yanis Varoufakis. L'home explica molt bé com de limitada és la nostra democràcia. El primer dia que arribes al poder t'avisen clarament de quines són les línies vermelles si no vols que les finances se't mengin viu. Varoufakis proposa invertir seriosament en l'economia real, cosa que no passarà. Finalment, la seva teoria sobre el feixisme que ve sembla encertada, la llavor del qual va ser plantada amb el socialisme per als banquers i austeritat per als demés, de 2008.
Si la Xina, Rússia i l'Iran ens estan ensenyant alguna cosa és que el que compta en aquest món són l'energia, les matèries primeres i la indústria. És a dir, el control dels àtoms. Per a això cal tenir una classe d'enginyers excel·lent i bons industrials. Tot això és el que no tenim a Occident, on hem comprat el miratge de les finances. O invertim en la nostra indústria o ens anirem evaporant.
What can go wrong? Mon Dieu!
M'agrada el concepte de Zonta Temporalment Offline (ZTO) d'en José Alcántara (aka Versvs). En trobareu a les cuines, els jardins i les esglésies, entre molts altres llocs.
Western mathematicians fear AI makes them dumber while China builds an entire alliance for it
Crec que aquest titular descriu molt bé l'actitud diferent de la Xina i Occident en relació a la IA. Ja sabeu quina s'acabarà imposant.
La Xina és un país extremadament pragmàtic, pel que fa a la tecnologia. En canvi, aquí, la IA està dominada per les aproximacions pseudo-religioses d'Anthorpic i el rebuig total d'altres cercles. Cal que siguem més pràctics i menys ideològics.
Tinc Argon al Gemini, però no a Antigravity. 💡 Solució: demano a Argon que em faci els plans a Gemini i després els passo com a prompt per a Antigravity (Gemini 3.8 Flash). És una bona combinació.
El nou model de llenguatge de Google, Argon, no entra a la meva subscripció (Google AI Pro). 😭
El meu fill m'acaba de demanar si pot instal·lar un editor que es diu Visual Studio Code. Li he dit que té tot el permís del món! Comença l'aventura. El detonant? Vol fer un mod per al seu joc preferit.
Bitwarden comença a mostrar els símptomes clàssics d'enshitification: canvis cap a un model de doble llicència, pujades de preus poc clares i un gir corporatiu que allunya el projecte de les seves arrels obertes. A tenir en compte.
On acaba la nostra llibertat?
Fa mesos que estic donant voltes al tema del lliure arbitri. En general, creiem que som els amos de les nostres vides i, d'alguna manera, la societat s'organitza al voltant del principi que els adults som responsables dels nostres actes. En conseqüència som amos dels nostres èxits, fet que ens embriaga, i dels nostres fracassos, fet que alimenta el sentiment de culpa.
Però aquesta visió no encaixa prou bé amb la realitat. Una persona sàvia sap que no ha de fer massa cas als seus èxits, ni tampoc s'ha d'entretenir en els fracassos perquè els èxits i els fracassos depenen de mil factors, només alguns dels quals es troben sota el nostre control. De fet, amb el magnífic llibre Fooled by Randomness, Nassim Taleb ens va avisar de que les nostres vides estan dominades per fets aleatoris fora del nostre control. Per cada Zuckerberg, per posar un exemple, hi ha mil persones tan capaces com ell, que s'han esforçat tant com ell, però que no han tingut l'èxit empresarial que ell va tenir. La sola diferència és la sort. Però l'aproximació d'en Taleb al problema es focalitza en els esdeveniments externs a nosaltres, on no entra és en la nostra vida interior. Fins a quin punt la nostra vida interior és realment nostra i està sota el nostre control? Controlem tot el que pensem que controlem?
Només cal observar un grup d'adolescents en una discoteca per comprendre que molts dels seus actes són purament innats. Els adolescents fan coses d'adolescents perquè no poden fer altra cosa. És divertit veure'ls establint les jerarquies de dominància que determinaran futurs aparellaments sexuals. Ho dic amb aquest llenguatge tan biològic per subratllar la importància de la biologia en tot això. Es podria fer un documental de National Geographic sobre el comportament dels Homo Sapiens Sapiens recent entrats en la maduresa sexual, de la mateixa manera que es fan sobre els ximpanzés o els bonobos. Òbviament, els humans d'altres franges d'edat ens comportem, en gran mesura, de maneres determinades per la nostra biologia, com els adolescents.
Però la cosa no acaba aquí. Des que sé que sóc membre de la família autista, he llegit molts llibres sobre el tema i mai em deixa de sorprendre veure tants comportaments meus catalogats i descrits de manera tan precisa en llibres genèrics sobre l'autisme. Així doncs, quan decideixo seure i escriure aquest article amb un hiperfocus fora del normal estic obeint a la meva voluntat o estic simplement responent a una necessitat biològica innata de deixar-me absorbir per temes interessants, de la mateixa manera que una oreneta recull branquillons per fer el seu niu sense saber molt bé per què ho fa així? La veritat és que no ho tinc gens clar! Com demostren els llibres sobre autisme, l'autisme condiciona molt la meva vida i això és pura biologia.
Però no només l'autisme influeix de manera determinant les meves decisions. Ahir mirava les entrades del meu blog escrites durant la setmana passada i són d'un profund pessimisme. No és d'estranyar que la setmana hagi acabat abocant-me a la lectura del més pessimista dels filòsofs (Schopenhauer). I d'on ve aquest pessimisme? Molt senzill: d'una grip. Fa molts anys que sóc conscient de que el primer símptoma que tinc de grip, abans del mal de gola o la congestió nassal, és la depressió. És així sempre. I quan la grip passa, torna l'optimisme. Quantes decisions he pres influït per virus? Com de diferents haurien estat les decisions si no hagués passat la malaltia? Aquest és un tema que m'angoixa profundament a nivell laboral, perquè un dia que estigui en un estat d'ànim fora del normal puc prendre decisions que em condicionen durant anys.
Tot i que fa temps que penso en aquest tema, el detonant de la nota d'avui va ser llegir que "la voluntad, en todas sus manifestaciones, está sometida a la necesidad" (El arte de ser feliz, Arthur Schopenhauer). Aquesta frase ens diu que les nostres decisions estan completament influïdes per la interacció del nostre caràcter amb les nostres circumstàncies i nosaltres no controlem ni el caràcter, ni les circumstàncies. D'aquesta manera, segons ell, el lliure arbitri és només una il·lusió.
La visió pessimista de Schopenhauer contrasta amb l'ensenyament de l'Església, que ens diu que Déu ens fa lliures de fer, o no, la seva voluntat. Per tant, sí que podem triar. No obstant això, l'Església també ens ensenya que som persones caigudes, influïdes tant pel pecat original com per les nostres passions. Sant Pau, al capítol 7 (19-24) de la carta als Romans, és molt clar en aquest sentit:
No faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria. [...] Que en soc, de dissortat! ¿Qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort? Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist!
En aquest passatge, com Schopenhauer, Sant Pau reconeix que tenim una voluntat lliure que ens permet aspirar a fer el bé, però que per mor del pecat i les passions els nostres actes no responen a la nostra lliure voluntat. Emprant l'esquema del filòsof alemany, les nostres accions són el producte de les circumstàncies i del nostre caràcter, no obstant, a diferència de Schopenhauer, Sant Pau ens dóna l'esperança de la gràcia divina. Jesús, si li donem la mà, ens estirarà cap amunt tal com va evitar que Pere s'enfonsés en les aigües del mar de Galilea en aquella fosca nit. Per tant, som lliures de mirar cap amunt i permetre que Déu ens reculli en els seus braços. Aquesta és la funció central de la pregària.
Quina conclusió pràctica en trec, de tot plegat? Que sí que tenim llibertat, però aquesta està profundament condicionada per factors interns i externs que sovint ens sobrepassen. Reconèixer que la nostra voluntat sovint queda anegada per les circumstàncies no és una excusa per a la negligència, sinó una crida a alliberar-nos d'una culpa estèril: cal ser compassius amb la nostra limitació intrínseca sense renunciar a l'exigència de l'ideal. Al capdavall, la pau interior no neix de creure'ns immaculadament amos de nosaltres mateixos, sinó de saber que, enmig de les nostres tempestes i febleses, Déu no ens deixa caure.
PhotoCraft és un clon de PhotoShoft sota llicència MIT. Segons GitHub, Claude és un dels principals contribuidors. Aquest matí també he vist Penguin Mail un client de correu per a Linux molt atractiu, també fet amb Claude, en poc temps. Qualsevol empresa que vivia de mantenir aplicacions d'aquest estil, està morta. Però, al mateix temps, ens podem plantejar si PhotoCraft té sentit avui en dia, quan pràcticament tothom edita imatges amb models generatius, de la mateixa manera que les IDEs estan en desús per programar. Quants canvis en tan poc temps!
Mistral ha tret un nou model LLM de pesos oberts que està al nivell dels millors. Això era molt necessari.
En 📺aquest la Bea Sánchez fa la millor reflexió que he sentit o llegit sobre PISA, l'educació, les pantalles i la IA. Val molt la pena i segur que us fa canviar d'opinió sobre alguna cosa.
De cop, tot el programari és open source, Eric S. Raymond ens ho explica a X. #LLM
Davant els enganys fets amb LLMs caldrà verificar millor els orígens dels emails
Chinese Hackers Impersonate Anthropic Employee to Extract AI Secrets
Ara que amb els models de llenguatge és tan fàcil fer creure que ets qui no ets, és un bon moment per recordar que amb signatures digitals es pot autenticar l'origen dels emails. De fet, no cal fer-ho de manera distribuïda com es fa amb el PGP, es pot fer amb intermediaris que donin fe de les signatures digitals dels emails. Trobo estrany que no surtin startups que adrecin aquest problema.
Ara les extremes dretes aniran assolint el poder de manera progressiva arreu d'Europa. Quan vegin els ciutadans que les extremes dretes són igual d'impotents que els partits tradicionals per resoldre els problemes estructurals d'Europa, què faran?
L'enquesta que publica avui La Vanguardia, que dóna uns resultats increïbles a Aliança Catalana i uns resultats pèssims a Junts m'ha fet pensar molt en els articles del Guillem Martínez durant el Procés. Ell llavors ja deia que el Procés era una mostra de l'avançada que anava Catalunya en el desenvolupament del populisme de dretes. L'èxit d'AC completarà el procés de refundació de Convergència. Junts haurà estat una fase del camí cap a Ripoll.
Trobo que la interacció via Delta Chat amb la petita comunitat d'aquest blog s'ha refredat molt. Pot ser no és pràctic haver d'obrir una app específica per aquest blog, si només empreu Delta Chat per a això.
L'enginyeria d'IA es posa interessant
Ara que han aparegut models de presa de decisions, com Jev, que enlloc de vomitar text, prenen decisions, veig que apareixerà una plètora de models especialitzats que faran molt bé les seves funcions. Tots ells podran ser combinats de manera intel·ligents en arnesos que a cada pas del procés empraran el model més adequat, a part d'emprar de vegades heurístiques i algorismes tradicionals. Aquesta serà una de les principals vies del progrés un cop siguem a l'assímptota dels models de llenguatge.
Després de llegir aquest article tan informatiu tinc clar que hauré de modificar el meu classificador de correu electrònic per tal que utilitzi Jev o Clev, enlloc de Gemini. Això hauria d'abaratir costos (ja molt baixos) i millorar la classificació.
Màscares i felicitat
La imitación de características y peculiaridades ajenas es mucho más vergonzoso que vestir la ropa de otro, porque significa juzgarse a sí mismo como carente de valor.
El arte de ser feliz. Arthur Schopenhauer.
L'emmascarament autista és l'esforç que fem els autistes per compensar o amagar les nostres mancances. Ho fem sense ser-ne conscients, sobretot abans de la diagnosi, i és un esforç que ens esgota i sol portar, al cap dels anys, al burnout, l'ansietat i la diagnosi, si no la teníem.
Quan no sabem que som autistes (els primers 44 any de la meva vida) creiem que fem curt i ens esforcem molt per ser com els altres. De fet, no sabem que per als altres no és difícil fer moltes coses que ens costen a nosaltres, en l'àmbit social o en el de les funcions executives, entre d'altres. Així doncs, intentem ser el que no som, fins al col·lapse.
Així doncs, caiem, sense saber-ho en la trampa de la qual ens avisa Schopenhauer. Imitar els altres és un camí que ens allunya de la plenitud i la felicitat.
La doctrina cristiana diu que, en la vida, hem d'esbrinar i acomplir els plans que Déu té per nosaltres. Definitivament, no trobarem la nostra vocació copiant als altres.
La conclusió és que per a l'autista, trobar la pròpia vocació és força més difícil que per la resta de mortals.
Això aplica també a moltes altres persones, neurodivergents o no, que no saben que tenen quelcom que els fa diferents de la majoria. No és només un problema autista.
Una altra derivada és que posar nom a les coses ajuda. Avui en dia se sent molt allò de "no et posis etiquetes". Les etiquetes són una eina en el camí de l'autoconeixement.
Una altra cosa que m'ha sorprès de Substack és que tots els articles em sortien en català. D'alguna manera els seus dissenyadors han decidit que el multilingüísme ja no val res i que no m'esforci a llegir en anglès. Quina tristor. A veure, m'encanta poder llegir articles i notes que abans no podia llegir, però no cal amagar els articles originals. Twitter (X) fa molt bé això ara, donant la possibilitat d'oferir-te una traducció sense amagar el fet que l'article està escrit en un altre idioma. Encara millor ho fa Textlog, que publica les notes amb la traducció automàtica davall (així no s'amaga el fet multilingüe). En tot cas, és impressionant com les barreres lingüístiques han col·lapsat de cop. Individualment és pràctic, però col·lectivament no és una bona cosa. Zamenhof ho va entendre a l'inrevés, el que salvarà el món no és un idioma comú, el que salva el món de la destrucció és la fragmentació: només cal llegir la història bíblica de la Torre de Babel.
He estat remenant substack. No m'agrada la idea de Substrack (un altre sistema de publicació centralitzat), però tot i així l'he estat remenant. He acabat amb el cap com un bombo remenant el catàleg. Com hi ha mercat per tantes newsletters? Jo ja no puc seguir el món, hi ha tanta informació, tot va tan ràpid. Crec que ara hem de funcionar a l'inrevés: quan tenim un problema hem d'anar a buscar la informació per resoldre el problema. Però és impossible estar al dia de cap tema ja.
A la nota anterior hi he escrit que és paradoxal que el Vaticà sigui més raonable que la Vall del Silici en el tema de la consciència dels models. En el fons no hi ha cap paradoxa. En un costat hi tenim techno bros milionaris psicòtics i a l'altra dos mil anys de pensament sobre la naturalesa humana.
El Vaticà compensa el pensament màgic dels enginyers dels models de llenguatge
Doncs sí, resulta que a Anthropic estan convençuts de que el seu model matemàtic té consciència.
Religious Scholars Met With Anthropic. What They Heard Stunned Them.
Privately, once the Anthropic delegation arrived at the Vatican, Mr. Olah and his team lobbied the pope’s advisers to take the prospect of A.I. model consciousness seriously, according to two participants of the conversations.
Això em confirma el necessària que era l'encíclica Magnifica Humanitas. El més paradoxal de tot plegat és que el Vaticà té una postura més científica i raonable que els enginyers que han desenvolupat els models de llenguatge, que sembla que tenen un pensament màgic en relació a les seves creacions.
En Manel ens parla de l'estratègia del Overshoot, peak and decline per fer front al canvi climàtic. La veritat dia dita: no hi ha estratègia. Si l'economia ens porta a renovables i reduccions d'emissions, passarà perquè l'avarícia i la geopolítica ens hi han portat, no perquè sigui una estratègia verda volguda. No hi ha estratègia pensada per a la reducció de les emissions, només grans pressions geopolítiques i avarícia. La transició es farà per guanyar independència estratègica, tal com fa la Xina, no per protegir el planeta Terra.
Les tecnologies de la informació han fet mols milionaris perquè han permès vendre infinitat de vegades un programa fet un sol cop. Aquest és el secret el de l'abundància en el món digital. Però aquest no és el negoci dels laboratoris de LLMs, ells venen temps de càlcul, és a dir, accés a xips i a electricitat. Aquest és un negoci molt diferent. No tenen manera de recuperar la inversió feta en l'entrenament dels models.
Ja no rebreu notificacions cada cop que editi una nota. S'han acabat les notificacions duplicades.
Com a resultat de la nota anterior, he comprat el llibre "Lectura, Los Libros Y Otros Ensayos" de Schopenhauer. A veure si m'il·lumina. ;-)
Per a què?
Cada cert temps penso que he de deixar Twitter, el deixo i acabo tornant-hi. Hi vaig per buscar informació recent sobre temes que em preocupen i sentir-me connectat, però l'abandono quan veig que a Twitter ja no hi ha res personal, tot hi està molt estudiat, preparat, influenciat per una agenda, sigui personal o política. L'espontaneïtat ha desaparegut. És trist.
El problema és que Twitter és fàcil. És molt fàcil. El difícil és seure i llegir llibres i revistes de qualitat. I és difícil per a tothom. Quan veig el Taleb perdent temps a Twitter penso que estem perduts. L'home que escriu sobre el senyal i el soroll millor que ningú!
Amb la vida que portem avui en dia és difícil trobar el moment per seure i llegir tranquil, pensar i escriure. El temps i l'energia van escassos, Twitter, en canvi, és directe i et premia ràpidament. En el fons, és com la pornografia. Utilitzen els mateixos mecanismes per enganxar-t'hi.
Cada dia llegeixo quelcom de valor. Per a això vaig comprar un lector de llibres electrònics i per aquesta raó no utilitzo mai per res del món (tinc tos) biblioteques digitals pirates. Però m'adono que començo molts llibres, però n'acabo pocs. Sovint perdo l'interès pel camí. Per a què llegir un llibre sobre historia antiga, una novel·la de ciència ficció o un assaig sobre autisme?
La veritat és que estic una mica perdut. Per a què llegim? Per aprendre, per ser millors persones, per entretenir-nos, per poder aparentar coneixement? Aquesta és una qüestió que val la pena pensar bé i jo no l'estic pensant bé. Entre d'altres coses perquè el dia a dia se'm menja. Llavors, m'estiro el vespre, obro el lector i trio alguna cosa interessant per llegir. Però amb quin criteri? De vegades llegeixo un assaig i em demano la utilitat de fer-ho, més enllà de preparar la ment per dormir.
Estic en una fase de la vida una mica pessimista. De què serveix el blog que no llegeix quasi ningú? No tinc cap ganes de fer marketing i SEO. Quin valor té el que opino o penso en un món de 8•10⁹ persones? Per a què llegir sobre això o allò? La gran majoria del que llegim és, en el fons, entreteniment sofisticat per tapar la realitat de la nostra vida professional: som peces en un engranatge que ens supera.
El cristianisme ens apunta una resposta: ets al món però no ets del món. Ets de viatge per aquí i només t'emportaràs l'amor que hagis donat i hagis rebut. Suposo que la resposta al tot plegat es troba aquí. En l'amor.
p.s. Estic sortint d'una grip i he tingut temps de pensar estirat al llit, una mica deprimit.