Sigui com sigui, amb Delta Chat no hi va Chat Control que valgui i, si es posa lletja la cosa, muntaré el meu propi chat relay.

Estic escanejant una Moleskine de 2011. És un dietari. Hi estic trobant textos molt bonics, bons records ben escrits. Val la pena preservar-ho.

Ho escanejo amb l'app de Google Drive (és molt eficaç). Després ho transcriuré amb Gemini hi ho inclouré al meu diari digital. Tot junt.

Hi ha tants llibres potencials en els meus diaris. Però tinc tan poc temps i tan poca visió per a realitzar-ho!

Ara ja només cal que inventin l'espray del Dr. Bacterio per fer-les créixer i revolucionar la guerra.

De nou, un artcile escrit amb IA, però extremadament útil. Està molt bé poder configurar aquestes coses amb IA, manualment no ho hauria fet mai.

Quan muntes Google Drive a Linux mitjançant rclone, els fitxers natius de Google (Docs, Sheets, Slides) solen aparèixer com a fitxers buits de 0 bytes que no es poden editar en local ni s'obren correctament.

Una alternativa excel·lent és indicar a rclone que exporti aquests documents natius com a enllaços web afegint l'opció --drive-export-formats url al servei de muntatge. D'aquesta manera, documents com Tasques es converteixen en fitxers .url locals que contenen l'enllaç directe a la web de Google.

No obstant, per defecte, els gestors de fitxers de Linux (com Nautilus o Dolphin) intentaran obrir aquests fitxers .url com si fossin text pla, mostrant-nos el codi intern en lloc d'obrir el navegador.

Per solucionar-ho i fer que s'obrin directament al navegador de forma nativa en fer-hi doble clic, hem creat una associació MIME al sistema:

1. Crear l'script de llançament:

Hem desat un script a ~/personal/scripts/general/open-url-file.sh que llegeix el fitxer, extreu l'enllaç de la línia URL= i el llança utilitzant xdg-open:

```bash

#!/bin/bash

file="$1"

url=$(grep -i "^URL=" "$file" | head -n 1 | cut -d= -f2- | tr -d '\r')

[ -n "$url" ] && xdg-open "$url"

```

1. Crear l'entrada d'escriptori (.desktop):

Hem registrat l'script com una aplicació del sistema a ~/.local/share/applications/url-handler.desktop:

```ini

[Desktop Entry]

Name=URL Shortcut Opener

Exec=/home/pquintana/personal/scripts/general/open-url-file.sh %f

Type=Application

MimeType=application/x-mswinurl;

NoDisplay=true

```

1. Associar el tipus MIME:

Finalment, hem configurat el sistema perquè utilitzi aquesta entrada per defecte per al tipus de fitxer application/x-mswinurl (que és com Linux identifica els fitxers .url):

```bash

update-desktop-database ~/.local/share/applications/

xdg-mime default url-handler.desktop application/x-mswinurl

```

Amb aquesta configuració, la integració és transparent: fas doble clic a Tasques.url al teu gestor de fitxers i s'obre instantàniament al navegador web a la pàgina de Google Sheets.

Advertència: aquest article reflecteix la meva configuració de Google Drive i One Drive a Ubuntu. La configuració ha estat feta amb ajuda d'IA i l'article també ha estat escrit amb ajuda d'IA, però dono fe de que funciona molt bé la meva configuració.

Avui en dia, fer servir Linux a l'escriptori és una experiència fantàstica: tenim sistemes ràpids, segurs i aplicacions de tot tipus (incloses les PWA de Microsoft o Google). Tanmateix, encara hi ha un gran punt de fricció per als usuaris menys tècnics: la sincronització amb serveis com Google Drive, OneDrive o Dropbox.

Mentre que a Windows o macOS l'usuari només ha de descarregar un client oficial, fer clic i començar a treballar, a Linux ens trobem sovint triant entre clients de pagament, configuracions complexes de terminal o integracions natives que, per defecte, funcionen extremadament lentes.

La solució a aquest problema ja existeix, es diu rclone, però falta que les distribucions (com Ubuntu) el bordin amb una interfície gràfica senzilla i, sobretot, amb uns valors per defecte intel·ligents.

rclone és la navalla suïssa de l'emmagatzematge al núvol per a Linux. És increïblement eficient, compatible amb pràcticament qualsevol proveïdor i molt estable. Però és una eina de línia de comandes (CLI).

Exigir a un usuari comú que configuri fitxers a ~/.config/rclone/rclone.conf i creï serveis de systemd per muntar els seus discs no és realista. El que necessitem és una interfície gràfica (GUI) integrada al sistema on només hagis d'introduir les teves credencials, i que per sota ho configuri tot de forma òptima.

I aquí és on entren els valors de configuració (defaults), la clau perquè l'experiència no sigui frustrant.

Quan muntem un disc al núvol amb rclone o amb sistemes natius com GNOME Online Accounts, la configuració predeterminada sol ser "mandrosa" (lazy loading). Això provoca dos grans problemes:

1. Navegació lenta: Cada vegada que fas clic a una carpeta, el sistema ha de preguntar en temps real al servidor de Google o Microsoft quins fitxers hi ha. Això es tradueix en esperes de 2 o 3 segons per a cada carpeta.

2. Fitxers no disponibles: Si intentes obrir un fitxer pesat o editar-lo en local, pot fallar o anar a batzegades perquè el sistema no l'ha descarregat prèviament.

Perquè la integració al núvol a Linux sembli realment local i instantània, qualsevol integració hauria d'aplicar de sèrie la següent recepta:

1. Memòria cau de fitxers robusta (--vfs-cache-mode full):

En lloc de llegir directament del núvol, qualsevol lectura o escriptura es fa en un disc local virtual. Això garanteix compatibilitat al 100% amb qualsevol programa d'ofimàtica o editor de codi, escrivint els canvis en segon pla.

1. Memòria cau de directori a llarg termini (--dir-cache-time 72h):

En lloc d'oblidar l'estructura de carpetes al cap de pocs minuts, l'hem de mantenir en memòria durant dies. Així, navegar per les carpetes és instantani.

1. Pre-escalfament diari (Warmup & Pre-fetch):

Aquesta és la peça clau. Un servei en segon pla (com un temporitzador diari) hauria de:

* Actualitzar l'arbre de fitxers: Executar un refresc automàtic (vfs/refresh) un cop al dia per tenir tota l'estructura en memòria abans que comencem a treballar.

* Descarregar fitxers recents: Detectar quins fitxers s'han modificat en les darreres 24 hores (mitjançant rclone lsf --max-age 24h) i descarregar-ne el contingut en segon pla a la memòria cau local.

Si les distribucions Linux muntessin aquesta estructura per defecte de manera gràfica, la integració amb Google Drive o OneDrive seria fins i tot millor que la de Windows o macOS, ja que no consumirien recursos excessius de memòria RAM de fons amb clients pesats i oferirien la mateixa velocitat d'accés instantani.

L'experiència local amb fitxers al núvol no ha de ser un luxe exclusiu de qui sap configurar scripts al terminal; ha de ser el nou estàndard de l'escriptori Linux.

L'experiència del software és molt bona. Ubuntu avui en dia és un sistema molt polit i moltes coses van molt millor que amb Windows. I amb FlatHub hi ha un ecosistema molt bo d'aplicacions. Llàstima que Ubuntu encara estigui amb els snaps i no amb flatpak. Però, en tot cas, no envejo res dels que encara van amb Windows o macOS.

Avui en dia, treballar amb Linux és una meravella. No em falta res, ho tinc tot, fins i tot les apps de Microsoft (via PWA). Una altra peça important són els serveis de sincronització de fitxers. Configurar-los és fàcil.

En aquesta nota no explicaré com es configura cada servei amb rclone. Simplement, explico com he creat i configurat el servei de systemd per tal que funcionin bé, sense fer res.

Configuració de OneDrive i Google Drive amb rclone i memòria cau VFS

[2026-06-26 16:15]

He configurat serveis de systemd d'usuari per muntar tant el OneDrive com el Google Drive mitjançant rclone amb una memòria cau activa de 15 GB cadascun.

Serveis i Rutes

• OneDrive:

- Servei: ~/.config/systemd/user/rclone-onedrive.service

- Punt de muntatge: ~/OneDrive

• Google Drive:

- Servei: ~/.config/systemd/user/rclone-gdrive.service (configuració de rclone: gdrive:)

- Punt de muntatge: ~/GoogleDrive

Opcions de rendiment utilitzades (idèntiques per a ambdós serveis)

La configuració utilitza les següents opcions per optimitzar el rendiment i emmagatzemar els fitxers més recents de forma local:

• --vfs-cache-mode full: Habilita la memòria cau completa per a lectura i escriptura, assegurant compatibilitat total amb les aplicacions locals.

• --vfs-cache-max-size 15G: Limita la memòria cau local a un màxim de 15 GB (eliminant els fitxers menys utilitzats per mantenir aquest límit).

• --vfs-cache-max-age 336h: Manté els fitxers a la memòria cau durant un màxim de 14 dies (336 hores) des del seu últim accés.

• --vfs-write-back 5s: Retarda l'escriptura dels fitxers modificats cap al núvol durant 5 segons per optimitzar els fluxos d'edició.

• --vfs-read-ahead 64M i --buffer-size 32M: Pre-llegeix fins a 64 MB i reserva un buffer de 32 MB per accelerar la lectura seqüencial.

• --dir-cache-time 15m: Desa l'estructura de directoris en memòria durant 15 minuts per reduir peticions de l'API.

La parada dels serveis s'executa amb /bin/fusermount -u -z <punt_de_muntatge> per forçar un desmuntatge mandrós (lazy unmount) si hi ha fitxers ocupats.

1. Deixen clar que fer història també és fer política. No se n'amaguen i em sembla molt honest.

2. Deixen a clown Steven Pinker al seu lloc, cosa que m'encanta. El més graciós és que a "Enlightenment Now" Pinker defensa la ciència, però després a "The Better Angels" basa les seves conclusions en tot menys ciència sòlida.

Aquesta setmana em vaig quedar sense tokens de Gemini. Vaig acabar una tasca, vaig tancar Antigravity CLI, vaig obrir OpenCode, vaig posar 10$ al meu compte de DeepSeek i vaig continuar treballant en el mateix projecte, com si res no hagués passat. Canviar d'IA és així de fàcil. És per aquesta raó que els proveïdors se les han d'empescar per enganxar-nos.

Google ho té més fàcil que els altres, perquè pot lligar la IA a d'altres productes seus. Precisament això és el que fa amb els seus comptes de Google AI:

The $19.99-per-month Google AI Pro comes with 5TB of storage, expanded Gemini usage credits, and now, a YouTube Premium Lite subscription.

A mi ja em van convèncer amb 2TB de dades (els necessitava) i ara me'n donen 5. A més a més, em donen YouTube Premium que, per a mi, és un game changer perquè escoltar els vídeos de YouTube amb el mòbil apagat és quelcom que em va de perles. Així doncs, malgrat seguiré amb DeepSeek per algunes coses, seguiré pagant els 20€ mensuals als de Palo Alto.

El que trobo curiós és que Microsoft no faci el mateix. Però a hores d'ara sóc incapaç d'entendre l'estratègia d'IA de Microsoft.

Un nen de 8 anys va caure a través del gel d'un estany i va quedar submergit durant ≥147 minuts. La temperatura corporal perifèrica mínima (nadir) va ser de 7 °C. Després de reescalfar-lo amb oxigenació per membrana extracorpòria, una hospitalització prolongada i neurorehabilitació, el nen es va recuperar.

És per aquesta raó, seguint l'encíclica Magnifica Humanitas, que caldria veure com aquest entrenament beneficia al bé comú. Si entre tots estiguéssim alimentant la base de dades que servirà per entrenar un model comú fet amb algorismes matemàtics públics i codi obert, llavors no hi veig problema. El problema és fer-ho així com ho estem fent.

Avui he programat. A mig matí la meva quota de tokens de Gemini començava a entrar en reserva. Ha estat un bon moment per treure la targeta, obrir un compte a DeepSeek i carregar-lo amb 10$. He configurat l'API de DeepSeek i m'he posat a treballar. He avançat moltíssim, he fet el que abans de la IA hauria fet en setmanes (o mesos). No he notat cap diferència de qualitat en relació a Antigravity+Gemini.

Ara he mirat el meu compte i avui he gastat uns 50 M de tokens. Segons DeepSeek, un programador professional tardaria dos mesos treballant 8 hores per llegir tanta informació.

Sabeu quant m'ha costat? 0,72$! Això no és res! Amb els models americans equivalents potser hauria gastat uns, 200$!

Els americans no podran competir contra els xinesos en aquestes condicions, és impossible.

És evident que els xinesos hauran d'apujar preus progressivament, però la diferència es mantindrà, perquè ara els americans estan ja apujant preus, tot limitant la subvenció a les subscripcions per a empreses.

Si no poden competir, però volen mantenir la sobirania, els americans hauran d'aplicar normes proteccionistes. De fet, ja han començat, primer prohibint la venda al la Xina de xips avançats i, després, bloquejant l'exportació de Fable. Vindran més barreres.

Davant d'aquesta situació, què farà la UE, que no pot competir ni amb els uns ni amb els altres? Si fem com amb els panells solars, els cotxes elèctrics i coses per l'estil, ens unirem al bloc nord-americà i acabarem pagant més car, i així seguirem caient a fossa de la pèrdua de competitivitat.

És molt interessant tot el que ens ve al damunt. Els xinesos semblen imparables i per molt que no tinguin els millors xips d'NVIDIA segueixen competint.

El que està per veure és com la inferència local canviarà el panorama. A la meva empresa estem estudiant comprar un servidor amb GPUs per a fer inferència, amb models locals, com Gemma o DeepSeek, per exemple. Això hauria de limitar el nostre consum d'APIs. Però les GPU són escasses i cada cop tindrem més necessitats d'inferència a mesura que es reorganitza la feina al voltant de la IA.

Estarem ben entretinguts observant tot això. En tot cas, els europeus anem perduts. Tenim grans facultats de matemàtiques, però no sabem portat les matemàtiques al mercat.

Una persona estúpida és aquella que causa pèrdues a una altra persona o grup de persones sense obtenir cap guany per a si mateixa i fins i tot incórrer en pèrdues.

Carlo M. Cipolla

Ara repassava "Les lleis fonamentals de l'estupidesa humana" de Cipolla, un llibre que vaig llegir durant el Procés, recomanat pel Germà Bel, i m'ha fet pensar en l'estratègia dels EUA i Israel envers l'Iran, però també m'ha fet pensar en el Jordan Peterson.

El pobre Peterson està molt malalt. No el vull culpar de la seva malaltia, seria menyspreable, però és evident que a llarg termini 📺no el va ajudar gens la seva dieta carnívora, ni tampoc la seva propensió a desconfiar de la medicina establerta.

Apuntant-se a teories alternatives es feia mal a ell mateix i, promovent-les, feia mal als seus fans. Això és estupidesa. És una llàstima.

Segueixo pensant que va aportar moltes coses bones al principi, però des que va publicar el seu llibre de les dotze regles, tot va començar a anar costa per avall. Al final, en Taleb tenia raó. Qui sap, potser en Peterson era interessant quan refregia a Jung. Potser el que hem de fer és llegir a Jung.

Sunbeam Wireless fa dumb phones bastant intel·ligents. Són clam shells de tota la vida, però amb Waze i e-mail. Són cars però interessants. El problema és que no tenen l'app del banc.

Jo voldria un telèfon estúpid amb Delta Chat, Google Maps (o Waze), CaixaBank, Spotify, una càmera de fotos potable i un assistent per veu com Gemini. Amb això tindria una eina molt útil, però que no seria additiva, com el meu telèfon actual.

El problema és que acabaria fent bots de Delta Chat per interactuar amb els serveis que em causen pujades de dopamina.

Aquí teniu tres paràgrafs (no consecutius) del recent article de The Wall Street Journal que relata el boom econòmic que viu Corea del Nord:

North Korea is the world’s most unlikely growth story. Its economy is flourishing in ways not seen in years, aided by arms sales and troop deployments to Russia, supplies and financing from China, and the ability to flout international sanctions to import more energy, components and materials. Chinese leader Xi Jinping traveled to North Korea this week for his first foreign trip of the year.

South Korean think tank reports, with titles like “Sanctions Don’t Show in Satellite Imagery,” point to evidence that North Korea’s claimed economic progress isn’t mere propaganda. Vessel activity has surged at North Korea’s oil-storage facilities, which are being expanded. Many parking lots are more packed. North Korea now shines roughly three times as bright at night as it did five years ago, according to another report.

Kim’s nuclear program thus far has proven to be a deterrent against military attacks or attempts to forcibly unseat him from power, enabling him to shift his focus to the economy. The economic progress dims hope for a nuclear deal with the U.S., since Washington has often dangled sanctions relief or economic incentives to get Pyongyang to freeze, halt or relinquish its nuclear program.

Un cop tens la bomba, l'Imperi deixa de podrir el país amb intents constants de canvis de règim i demés atacs a la sobirania i tota l'energia es pot enfocar cap al desenvolupament. És trist perquè això solidifica un sistema de control social terrible, el de Corea del Nord, però és un missatge clar per al món: si l'Iran hagués tingut la bomba, no li hauria passat res del que li ha passat recentment. Qui diu l'Iran, diu qualsevol altre país que no segueixi el camí marcat des de Washington.

N'hi ha que diuen que una font paquistanesa ha filtrat que l'Iran ja té la bomba nuclear. Si això és cert, la guerra iniciada pels israelians i els americans, haurà aconseguit el contrari del que s'esperava, és a dir, enlloc de parar el programa nuclear iranià, hauran fet que els iranians, donades les circumstàncies, hagin contradit la seva pròpia doctrina sobre l'arma nuclear (que és haram segons l'Islam). Un èxit.

El Pepe Escobar és un periodista amb una agenda, així que s'ha d'agafar amb pinces el que diu. Però és cert que en Trump ha canviat molt d'actitud els darrers dies.

De fet, no toquen ni tasques administratives, que cada cop faig més amb l'IA també. La IA és genial per omplir formularis i documents administratius.

p.s. No entenc com és que em surt Claude, si no tinc una subscripció a Claude, ni configurada l'API de Claude. Això és Antigravity i amb Google AI Pro només m'entren els models Gemini (que van molt bé, tot s'ha de dir).

Les innovacions tecnològiques —inclosa la intel·ligència artificial— no són neutrals; poden augmentar la participació i la justícia, o ampliar les desigualtats, el control i l'exclusió.

Lleó XIV. Magnifica Humanitas.

Quelcom que el moviment pel programari lliure sempre ha sabut veure.

El desenvolupament és humà quan posa al centre les persones i no l'acumulació de béns, i quan es refereix també als pobles, no solament als individus. La justícia exigeix el reconeixement dels drets socials i dels drets dels pobles, i inclou la responsabilitat envers els qui vindran després de nosaltres. Per això no és humà un desenvolupament que augmenta el consum d'uns quants a costa de costos i ferides en uns altres, o que relega regions senceres a rols subordinats impedint-los expressar les seves pròpies potencialitats. [111] El desenvolupament és integral quan no es redueix a l'àmbit econòmic, sinó que promou la qualitat de vida en les seves dimensions espirituals, culturals, morals i relacionals, en el respecte a la Casa comuna, a la diversitat dels pobles i a les seves maneres de viure.

Lleó XIV. Magnifica Humanitas.

La ideologia econòmica i social que va de Thatcher i Reagan fins a Milei i Trump és incompatible amb la Doctrina Social de l'Església. Tampoc és lícit que un estat deixi sense drets a un poble (Palestina).

No es pot ser més clar. La vida del catòlic té un vesant individual i un altre col·lectiu i són inseparables. No es pot ser catòlic en tot excepte allò que afecta la butxaca.

El Magisteri recent ha insistit en el fet que la justícia social exigeix una mirada el punt de partida de la qual siguin els últims. Sant Joan Pau II va parlar d'una opció preferencial pels pobres [106] que ha de marcar les decisions personals i socials, mentre el Papa Francesc va denunciar una «cultura del "descart"» [107] que provoca cada vegada més noves formes d'exclusió. En aquesta perspectiva, la justícia social exigeix mirar les persones i els pobles començant pels que són més vulnerables: els pobres, els migrants, els refugiats, els desplaçats interns, les víctimes de la violència, les persones que viuen en perifèries urbanes o existencials.

Magnifica Humanitas. Lleó XIV.

No nego que veig amb certa perplexitat el canvi demogràfic, cultural i religiós causat per la immigració. Tinc preguntes sobre la viabilitat del contracte social en aquestes noves condicions i no tinc respostes clares. La dreta i la dreta extrema aprofiten aquest neguit legítim per tenir victòries a curt termini a costa de crear una profunda divisió a llarg termini. Al mateix temps, l'esquerra peca sovint de naïf. Però davant tantes preguntes sense resposta, de tantes inquietuds, hem de saber que si comencem pensant en els pobres, construirem un món millor, malgrat no sigui el món que imaginàvem. Res és mai com imaginàvem.

El més interessant del programa és la reflexió que fa a partir de l'instant 1:01:10 sobre el fet que en aquesta guerra l'Iran està lluitant per defensar els drets dels països del Sud Global en el marc del dret internacional i són precisament els països occidentals, amb alguna noble excepció, els que afavoreixen la llei de la selva. Que trist que la Unió Europea estigui al costat de la barbàrie i que els suposats bàrbars barbuts estiguin del costat del dret.

p.s. Aquí parlo de dret internacional, no de dret interior.