I si no hi ha una mà negra rere el que ha passat a Ceuta?

Després de llegir l'anàlisi de dades en fonts obertes (OSINT) de Marcelino Madrigal, la conclusió que quadra millor amb el principi de simplicitat (la nvalla d'Ockham) és que molt probablement no hi hagués hagut cap mà megra organitzant l'allau humana de Ceuta des d'un despatx.

Tot apunta a un fenomen emergent: una bola de neu desinformativa i autoorganitzada a grups de Facebook, alimentada per la distorsió d'una suposada sentència judicial i falses promeses d'obertura fronterera. Aquesta marea va acabar agafant per sorpresa i desbordant tant les forces marroquines com les espanyoles. De fet, Madrigal recull evidències clares que la policia marroquina va quedar superada inicialment abans de reaccionar amb duresa per dissoldre les concentracions. De vegades és suficient que algú publiqui, per ignorància, una notícia esbiaixada, per causar un allau imparable. Basta que la gent vulgui creure allò que s'hi diu.

Un cop la crisi és un fet consumat sobre el terreny, és perfectament comprensible que apareguin actors diversos que intentin aprofitar-se'n: serveis d'intel·ligència, faccions policials o militars, grups de pressió o rivals regionals com Algèria. Cap país té un interès unificat; els estats no són blocs monolítics i sovint estan sotmesos a fortes tensions i càlculs interns contradictoris.

Cal culpar els governs d'incompetència per no haver-ho aturat a temps? Probablement no seria just. Cap estat té la capacitat de fiscalitzar el 100% del soroll i la rumorologia que bull diàriament a la xarxa; destriar a temps el senyal útil entre tones de falses alarmes és un repte tècnic complexíssim. El que s'evidencia aquí és una clara asimetria de velocitats: la rapidesa viral amb què s'autoorganitza una massa crítica a les xarxes supera de llarg la capacitat de resposta de les estructures burocràtiques estatals.

Si això és així, per què costa tant trobar una explicació assossegada de tot plegat? D'una banda, el govern prefereix recórrer a la retòrica de les conspiracions externes o les amenaces híbrides (e.g. Rússia) per no haver d'admetre la seva pròpia lentitud de reflexos. De l'altra, a l'oposició la veritat dels fets no li interessa gens: l'únic objectiu és aprofitar el desgavell per erosionar la percepció pública de l'executiu, instrumentalitzant el caos fronterer com a munició política.

Enmig d'aquest foc creuat, la realitat es difumina. Recórrer a la mà negra o als culpables a mida sempre resulta més còmode que assumir la complexitat d'un procés emergent i explicar com funciona el desordre a l'era digital.