Com d'espessa és la perruca que portem?
En diferents moments de la meva vida m'he adonat que tenia el cap ple d'idees que no eren realment meves; idees d'altres que inundaven la meva ment fins al punt de fer-me creure que eren conviccions pròpies. De fet, és una lluita constant.
Schopenhauer, en el seu assaig sobre l'erudició i els erudits, utilitza la perruca com a metàfora: qui en porta té el cap cobert de cabells que no són seus.
La perruca és el veritable símbol del pur erudit. Guarneix el cap amb cabells estranys perquè no en té de propis. Així, l'erudició que l'adorna consisteix en una gran massa d'idees alienes, que ni li escauen tan bé ni tan naturalment, ni s'adapten tan útilment a tots els casos i finalitats, ni estan tan sòlidament arrelades, ni són reemplaçades tan prompte, un cop exhaurides, per d'altres del mateix origen, com les sorgides del propi fons personal. Ja Sterne, en el seu Tristram Shandy, va tenir la gosadia d'afirmar: Una unça de talent propi val per dues mil lliures de talent aliè.
M'agrada molt l'analogia. De fet, en el mateix text comenta que tenir el cap atapeït d'informació només demostra que la persona no ha tingut gaire temps per pensar. Haver-ho llegit tot, voler saber-ho tot, és sovint el símptoma de portar perruca. El mateix retreu a l'escriptura compulsiva: escriure en excés ocupa la ment i perjudica la reflexió serena.
Segons el filòsof, val més llegir poc i bé, i dedicar molt més temps a pair i a pensar que no pas a absorbir o produir informació sense descans. En un entorn saturat de soroll, fer espai al pensament propi és gairebé un acte de resistència.
Comentaris
Comenta mitjançant Delta Chat