Aprendre a dir no

Setting boundaries is often terrifying for late-diagnosed autists. (...) We agree to things we cannot do, overcommitting our time and energy, only to crash and burn later when the bill comes due.

A mi això em passa molt. Moltíssim. És una de les meves creus. La solució que proposa l'article AI for Autistic Communication: Protective Strategies to Save Your Social Battery és deixar-te ajudar per la IA a l'hora de cancel·lar plans de manera elegant:

When you need to cancel plans because the world is too loud and your skin feels too tight, the guilt can be paralyzing. You can ask the AI: “I need to cancel dinner with a friend because I am overstimulated. I want to see them next week instead. Write a text that is kind but clear, so I don’t feel guilty.”

La idea és bona, però aquest no és el problema més gran. El problema més gran és reconèixer que t'estàs sobre-compremetent i adquirir el valor per dir no. Decidir cancel·lar i aprendre a dir no és el més difícil. Un cop decidit, llavors escriure l'email per anunciar que no podràs fer el que havies de fer és el més fàcil. La IA ajuda a fer-ho més ràpid i millor, però arriba fins aquí, no fa miracles.

Jo m'he ficat en massa embolics per aquesta qüestió i, el més trist de tot, és que encara hi caic malgrat saber que tinc aquest problema. La font és una mescla d'orgull (sentir-se imprescindible), inseguretat (FOMO) i ganes de voler quedar bé (per compensar les mancances de la comunicació autista, és a dir, intentar connectar millor amb la gent a través de fer coses per al ells, per compensar les dificultats autistes de comunicació).