Màscares i felicitat

La imitación de características y peculiaridades ajenas es mucho más vergonzoso que vestir la ropa de otro, porque significa juzgarse a sí mismo como carente de valor.

El arte de ser feliz. Arthur Schopenhauer.

L'emmascarament autista és l'esforç que fem els autistes per compensar o amagar les nostres mancances. Ho fem sense ser-ne conscients, sobretot abans de la diagnosi, i és un esforç que ens esgota i sol portar, al cap dels anys, al burnout, l'ansietat i la diagnosi, si no la teníem.

Quan no sabem que som autistes (els primers 44 any de la meva vida) creiem que fem curt i ens esforcem molt per ser com els altres. De fet, no sabem que per als altres no és difícil fer moltes coses que ens costen a nosaltres, en l'àmbit social o en el de les funcions executives, entre d'altres. Així doncs, intentem ser el que no som, fins al col·lapse.

Així doncs, caiem, sense saber-ho en la trampa de la qual ens avisa Schopenhauer. Imitar els altres és un camí que ens allunya de la plenitud i la felicitat.

La doctrina cristiana diu que, en la vida, hem d'esbrinar i acomplir els plans que Déu té per nosaltres. Definitivament, no trobarem la nostra vocació copiant als altres.

La conclusió és que per a l'autista, trobar la pròpia vocació és força més difícil que per la resta de mortals.

Això aplica també a moltes altres persones, neurodivergents o no, que no saben que tenen quelcom que els fa diferents de la majoria. No és només un problema autista.

Una altra derivada és que posar nom a les coses ajuda. Avui en dia se sent molt allò de "no et posis etiquetes". Les etiquetes són una eina en el camí de l'autoconeixement.