Jo tinc el meu agent secretari particular. Però és probable que aviat ja no calgui fer l'enginyeria que he fet jo, perquè els agents comercials seran molt millors i no caldrà configurar-los tant. Claude Duet n'és un exemple.
Arxiu 2026-10
Potser no hauríem de desar tot el nostre correu al servidor
Una de les característiques que més m'agraden del Delta Chat és que en la seva arquitectura els servidors de correu només fan de "relays", és a dir, distribuieixen missatges, però no els emmagatzemen més del necessari. Als servidors hi ha molt pocs missatges. Això protegeix als usuaris perquè, en el cas d'un atac a un servidor, hi hauria poca informació a aconseguir.
Amb el correu electrònic tradicional fem el contrari, ho deixem tot al servidor per poder-hi accedir fàcilment des de qualsevol màquina. Com ens explica マリウス això no és una bona idea:
For most people an e-mail account amounts to a more thorough dossier than anything an intelligence service could have ever assembled by hand a few decades ago.
Jo que tinc un compte tradicional d'IMAP, la sola defensa que protegeix aquest dossier tan gustós són la contrasenya (la tinc molt bona) i el propi protocol. En temps de LLMs, aquestes defenses són poca cosa, si algú troba una vulnerabilitat a la implementació d'IMAP del meu servidor podrà pescar un munt d'informació. La solució és fer com ho fa el Delta Chat, deixar al correu només l'imprescindible.
Rather than treating the server as the one place where your mail is stored and your laptop as a viewer onto it, you treat your laptop as the place where your mail is stored, and the server as a temporary drop box for incoming and outgoing messages. It’s literally as easy as that, and everyone no matter their technical abilities can implement this change.
Tinc la sensació que el millor seria tenir un servidor de correu local a l'ordinador i moure-hi allí els correus que ja no hagin de ser al servidor al núvol. D'aquesta manera, qualsevol client hi podrà accedir i no et lligues a format de torn que utilitza el client que utilitzes avui, però que potser no voldràs utilitzar demà.
Però l'ideal seria anar deixant el correu tradicional i passar al Delta Chat per a la majoria de comunicacions. Delta Chat gestiona molt bé la comunicació entre clients propis sense haver de desar els missatges al núvol. Però això, en el context actual, és somniar.
Els models de llenguatge clarament són una gran força igualitària en aspectes tècnics. Els models igualen en
el terreny de manera dramàtica. En conseqüència, moltíssima més gent pot accedir a treballar amb tecnologies avançades. Això és bonic i pràctic, però també és molt perillós. La IA no s'escaparà, ni farà un virus; això ho faran persones i la probabilitat de que un malvat en faci mal ús és molt més alta. Aquest és el gran risc i no hi ha manera fàcil de limitar-lo. El geni ja s'ha escapat de l'ampolla.
Redisseny i cerca
Aprofitant que avui estic de vacances, he fet un redisseny del blog. He deixat enrere l'estètica de terminal per passar a un format més net, clar i reposat. És possible que el nou disseny sigui menys original, però és clarament més agradable de llegir.
També he aprofitat per incorporar-hi un cercador estàtic i lleuger amb Pagefind, que permet recuperar notes passades a l'instant, sense dependre de serveis de tercers ni comprometre la privadesa.
Trobo que són bones millores. Espero que us agradin.
Això és nou, Gemini es nega a fer-me un recull de premsa. Google ha decidit que no vol que ens informem directament a Gemini.
[AI] moves the bar for entry-level jobs away from diligence and craft toward entrepreneurial thinking, product sense, and taste.
Si fins ara el nostre avantatge competitiu era la capacitat tècnica, tenim un problema. Ara la capacitat tècnica (programar, pensar algorismes, etc.) es dóna per descomptada perquè és delegable als sistemes d'IA. Ara, on hem d'execel·lir és a un nivell més amunt a un nivell molt més estratègic i relacional.
Avui la IA m'ha fet un script que converteix PDFs d'articles científics a epub amb resultats molt bons. Per fi puc llegir els papers al Kobo. Intentaré que l'script és vagi generalitzant. Per aquestes coses la IA és fantàstica.
Els models SOTA ja comencen a segar sota els meus peus
Argon, de Google, és un model pràcticament de frontera (SOTA) i la qualitat de la feina que fa representa un salt qualitatiu molt important respecte els models de Google precedents. Opus 5.5, d'Anthropic, també m'ha causat aquesta sensació.
Aquests models m'han salvat ja el cul, si em permeteu l'expressió, dos cops, resolent problemes que feia temps que havia de resoldre però que no podia per manca de temps i coneixements (temes legals i financers de la feina). Les coses avancen quan l'oficina jurídica (que tenim col·lapsada) només ha de validar, enlloc de fer.
Ara estic emprant aquestes eines per suplir el programador, l'assessor jurídic i l'assessor financer que la meva entitat m'hauria de proporcionar però que no em proporciona. Això està molt bé.
Però tot plegat em genera un dubte: un cop hagi substituït l'enginyer, l'advocat, l'economista i el postdoct, no m'acabaré substituint a mi?
Aquesta és la qüestió. Potser d'aquí uns anys estic treballant en alguna altra cosa que no puc ni imaginar. Espero que no sigui de taxista.
SOTA: state of the art
Tinc un dilema moral
A nivell individual, és evident que em convé tenir accés a Delta Chat: em protegeix i en faig un ús responsable. El meu pare, tenia una escopeta i en feia un ús responsable també, li convenia tenir-la, per caçar coloms, conills i el que fes falta.
Quan veig el que està passant amb aquests grups de menors vestits de negre que entren a robar a botigues de manera organitzada a través de grups de Telegram i WhatsApp, llavors penso que està bé que la policia pugui vigilar els grups i posar-hi fre. També me n'alegro del fort control de els armes, malgrat el meu pare tingués una escopeta. I no oblido que he vist molta merda a Telegram, Instagram i X, comptes i grups que et perforen el cervell.
Però també veig que Israel mata innocents amb les metadades de WhatsApp, i quan ho veig penso en el bé que els aniria als palestins, els innocents, que són la majoria, amb el Delta Chat.
Així que no me'n surto. Tinc clar que vull emprar el Delta Chat, però vull realment que es faci popular?
Durant el mes d'agost vam intentar, el meu fill i jo, fer un mod del joc Hearts of Iron IV força avançat i complet. Vam cobrir el 80% amb la IA, però no vam poder passar d'allí. El cap de setmana passat, el model Gemini Argon va resoldre tots els bugs. Ara tenim un mod incomplet però que funciona i podem acabar. Aquests projectes ambiciosos que havien quedat bloquejats i que, en pocs mesos, han pogut ser completats ens mostren el progrés de les eines de programació basades en models de llenguatge (LLM).
La onada de la IA serà de dimensions èpiques
Microsoft posa en marxa un pla de baixes voluntàries incentivades dirigida a prop d'un quart de la plantilla (uns 60.000 treballadors). La idea és que els programadors no són tan necessaris com abans. També cal alliberar recursos per invertir en IA.
Els models de llenguatge estan deixant als programadors sense feina però tinc la sensació de que també deixarà a Microsoft sense clients. Per a què vull jo l'Excel avui en dia? Un agent d'IA analitza les meves dades, fa els càlculs pertinents en Python i em retorna un informe en català amb els resultats. El mateix passa amb el Word. La IA em fa informes en markdown que pot convertir a html i pdf amb fulls d'estil atractius.
Ens ve una onada de dimensions diluvianes.
Aquest missatge de X descriu perfectament la situació existencial en la que es troba l'Aràbia Saudita. Realment, estan contra l'espasa i la paret i no és evident que el problema tingui solució. Amb Trump a la casa blanca no sembla que n'hagi de tenir.
Un perill dels models de llenguatge (LLM) és fer coses que no necessites fer per la simple raó que són fàcils de fer ara que tenim IA.
Veient el món com un joc de suma zero en Trump està fent el pastís més petit per tothom. Això també val pel Putin
En Taleb diu que cal diferenciar entre els científics i els investigadors professionals. Els primers són gent que investiga fora dels entorns acadèmics, per pur amor a l'art. Els investigadors professionals, tenen (tenim) un objectiu molt diferent: guanyar diners, reconeixement i premis. Aquesta idea és el nus central de l'assaig sobre La erudición y los eruditos de Schopenhauer. Això em fa pensar en el que us vaig dir fa poc: l'assaig sobre la lectura y los libros també és ple d'idees que trobem al l'obra d'en Taleb.
Això ens porta a concloure que, o bé en Taleb ha estat un admirador de Schopenhauer, o bé ambdós beuen de la mateixa font, o bé el que diuen els dos és tan obvi que ambdós han arribat al les mateixes conclusions tots sols, al cap i a la fi, només hi ha una única realitat.
Suposo que totes tres opcions són certes, en major o menor mesura. Segur que en Taleb ha llegit a Schopenhauer, segur que ambdós han llegit a grans autors del passat i segur que els dos han arribat al conclusions semblants per camins diferents.
Ara no tinc temps per buscar a l'Incerto les referències a Schopenhauer, però sospito que n'hi ha poques, perquè en Taleb no sol citat gaire els seus referents, excepte els seus "amors", com Mandelbrot.
p.s. Disculpeu que posi els títols dels assajos en castellà, però estic llegint el llibre en aquest idioma i em sembla més honest posar-ho així que en alemany (que no entenc) o català (no sé si hi ha traducció a la nostra llengua).
p.p.s. Cal dir que en Schopenhauer crítica també els que investiguen per diners, cosa que en Taleb no fa. Ell és financer!
Estic llegint l'assaig de Schopenhauer Sobre la literatura y los libros i tinc la sensació d'estar llegint al Nassim Taleb: el principi de Lindy, la via negativa, ... tot hi és. Així doncs, ja sabem què va llegir el Taleb: els grans autors de la literatura.
Avui en Taleb ha publicat aquest post dramàtic.
Wake up.
Every profession deemed white-collar, the middle class dream, is about to be decimated by AI, at a much faster pace than anticipated, with monstrous social consequences.
No sé si envellirà bé.
Estic escrivint un document estratègic executiu (unes 4-6 pàgines). He escrit una primera versió que era un brainstorm meu. He escrit una estructura de totes les seccions que havia de tenir (tot el que volia dir) i després he escrit un o dos paràgrafs per secció. En acabar, ho he passat a Argón (via Antigravity) dient-li que llegís el document, explicant-li els objectius, i demanant-li que, com si fos un revisor d'un paper, escrivís un comentari general sobre el document, estructura i contingut, i després escrivís comentaris específics a sota de cada paràgraf. Després jo he comentat els comentaris de la IA, aclarint dubtes, completant coses, corregint orientacions, etc. Finalment, he demanat a Argon que ho integrés tot en un document nou, que realment està molt millor que el que jo hauria escrit (n'ha millorat molt la seva estructura), però conté totes les meves idees, molt més ben expressades. No està malament. Crec que la clau de l'èxit és haver començat amb un document escrit per mi amb les meves idees. Els models de llenguatge són molt bons transformant informació, són molt més dolents creant coses.
Treballo escoltant un concert d'Anna Lapwood, la famosa organista, i em demano si no seria millor passar-me de Spotify a YouTube Music, per aprofitar tota la música que és a YouTube en format de concerts, sessions de DJs, etc. Escolto força música a YouTube i és frustrant que els algoritmes de Spotify no hagin après del que he escoltat a YouTube.
He estat fent proves amb Pangram i veig que és força bo detectant text generat per models de llenguatge (LLM), almenys quan s'utiltiza la IA de manera naïf. Això em fa pensar en l'escriptura d'articles científics. Tendeixo a pensar que tothom farà el codi amb LLMs, però escriurà els textos a mà, degut a Pangram. Em demano com és que és més legítim escriure el text a mà i el codi a màquina que fer-ho tot a màquina. Al cap i a la fi, el codi és més important que el propi text. Al final, les tecnologies de detecció i la por de ser acusat determinaran l'ús que fem de la IA. No sé si aquest és el millor criteri.
Una nota sobre l'estat estratega
Fa uns dies circulava a X un vídeo que celebrava les fites tecnològiques franceses dels anys setanta i vuitanta (nuclear, TGV, Minitel, Ariane...) acompanyat del típic lament ultraliberal: «l'esquerra ho ha fet malbé tot». Oblidaven un detall elemental: gairebé tot allò va néixer del dirigisme estatal i d'empreses públiques o tutelades (com Renault). Sense l'aposta pública a llarg termini, cap d'aquells avenços hauria existit.
Ara bé, la planificació estatal també ha deixat forats negres: el mateix Concorde en va ser un prodigi tècnic, però un fracàs comercial estrepitós finançat amb impostos. Tot i així, creure que el lliure mercat sap sempre on assignar el capital és una fal·làcia que desmenteixen tant la febre actual de la IA com les bombolles immobiliàries del passat, sovint alimentades per tipus d'interès i garanties públiques mal dissenyades.
Precisament d'això parlaven aquest matí Thomas Piketty i Julia Cagé a France Culture sobre el seu llibre Une histoire du conflit politique: de recuperar múscul públic i crear fons sobirans mitjançant una fiscalitat més justa i efectiva sobre el gran capital.
L'experiència recent, amb les llums i les ombres de la Xina, demostra que en un entorn hipertecnològic cal un estat estratega: no pas una burocràcia soviètica que ho asfixiï tot, sinó una administració que marqui el rumb i aprofiti el dinamisme privat. El repte majúscul és doble: com fer-ho des d'una democràcia liberal sense caure en les mega-bombolles industrials i immobiliàries del gegant asiàtic (com el cas d'Evergrande i les ciutats fantasma), i com blindar les institucions perquè el repartiment de crèdits i ajuts no acabi degenerant en clientelisme i captura de rendes. L'estat emprenedor és necessari, però requereix una governança impecable i una tolerància zero real amb la corrupció.
Llegir els pares de l'Església és sorprenent. Moltes vegades transpiren aquesta ingenuïtat de la joventut. Que jove era l'Església dels primers segles! No obstant, de vegades són d'una radicalitat impracticable, es prenien el posar l'altra galta de manera massa literal. Però aquesta és la ingenuïtat de la joventut, ben fresca. Estar molt bé tenir en compte els pares, hi ha molt a aprendre d'ells, però focalitzar-se en excés en ells, com solen fer els orientals té el risc de perdre tot el que ha vingut després, és a dir, els que van escriure des de les espatlles dels gegants pares.
Ara he estat llegint Pla. El Quadern Gris m'agrada molt. Són textos breus però plens de vida. No hi ha trama, només descripcions, comentaris, anotacions. Em fa molt de bé. En canvi amb les novel·les sempre m'ha costat. Sempre arriba el típic passatge que se'm fa llarg, que no m'interessa prou. Tinc la sensació de perdre el temps. Amb Pla això no em passa. Jo sóc principalment un lector d'assaig. El Quadern Gris no es assaig, és clar, però és una literatura que m'escau.
Suposo que el següent pas per millorar el meu chatbot és donar-li permís de lectura, i només lectura, al correu electrònic. Més que res per aquells períodes en els que s'acumula correu i vols que algú ràpidament et digui si hi ha quelcom rellevant sota la paperassa. Un LLM que té accés al context de la teva feina, tasques i notes, hauria de tenir certa capacitat per saber si un e-mail és rellevant o no. Però aquestes són figues d'un altre paner i les deixarem per un altre dia.
Sincronització bidireccional entre el meu calendari i el meu repositori de notes amb beneficis pel meu chatbot
Avui tenia una reunió llarga de moltes hores, d'aquelles en les que una escolta passiva és suficient durant la major part del temps. He aprofitat el temps per implementar una sincronització en dues direccions entre el meu calendari i el meu sistema de notes en markdown (Emacs Howm). He fet el pla amb Argon (tinc pocs tokens al dia amb la subscripció que tinc), amb feedback meu, i després Gemini Flash l'ha implementat quasi a la primera.
De retruc, ara el meu chatbot personal ja té accés a la meva agenda (no només a les meves tasques). He modificat una mica el prompt que li envia el servei de systemd que el fa anar, amb la idea que prengui més consciència d'aquest fet. També he modificat el briefing matinal que m'envia el chatbot. Aquest briefing conté una anàlisis de les tasques que tinc durant el dia. Ara tindrà en compte tasques i agenda, així m'ajudarà a prioritzar millor.
Crec que això m'ajudarà, perquè el chatbot no només és conscient de les tasques i esdeveniments que tinc, també té accés al seu context (totes les notes), inclòs el context personal (el meu diari) així té en compte el meu estat emocional. Així doncs, la idea és planificar millor els meus dies. I si no els planifico millor, almenys delegar moltes de les menudes decisions del dia a dia al chatbot per així preservar energia per a d'altres decisions. Ja sabeu que els membres de l'espectre autista anem curts de funcions executives.
En Varoufakis comenta que els xinesos tenen la següent dita sobre la democràcia: "Vosaltres els occidentals canvieu de govern contínuament, però no canvieu de polítiques, nosaltres no canvien de govern, però canviem de polítiques". És per reflexionar-hi.
No em cau gens bé el professor Robert Pape, però he de dir que és hàbil explicant com s'estan complicant les coses al pròxim orient. Vegeu 📺aquest vídeo per fer-vos una idea de com anirà la propera tanda de la guerra de l'Iran, que sembla que és per aviat.
He trobat molt interessant 📺aquesta entrevista a Yanis Varoufakis. L'home explica molt bé com de limitada és la nostra democràcia. El primer dia que arribes al poder t'avisen clarament de quines són les línies vermelles si no vols que les finances se't mengin viu. Varoufakis proposa invertir seriosament en l'economia real, cosa que no passarà. Finalment, la seva teoria sobre el feixisme que ve sembla encertada, la llavor del qual va ser plantada amb el socialisme per als banquers i austeritat per als demés, de 2008.
Si la Xina, Rússia i l'Iran ens estan ensenyant alguna cosa és que el que compta en aquest món són l'energia, les matèries primeres i la indústria. És a dir, el control dels àtoms. Per a això cal tenir una classe d'enginyers excel·lent i bons industrials. Tot això és el que no tenim a Occident, on hem comprat el miratge de les finances. O invertim en la nostra indústria o ens anirem evaporant.
What can go wrong? Mon Dieu!
M'agrada el concepte de Zonta Temporalment Offline (ZTO) d'en José Alcántara (aka Versvs). En trobareu a les cuines, els jardins i les esglésies, entre molts altres llocs.
Western mathematicians fear AI makes them dumber while China builds an entire alliance for it
Crec que aquest titular descriu molt bé l'actitud diferent de la Xina i Occident en relació a la IA. Ja sabeu quina s'acabarà imposant.
La Xina és un país extremadament pragmàtic, pel que fa a la tecnologia. En canvi, aquí, la IA està dominada per les aproximacions pseudo-religioses d'Anthorpic i el rebuig total d'altres cercles. Cal que siguem més pràctics i menys ideològics.
Tinc Argon al Gemini, però no a Antigravity. 💡 Solució: demano a Argon que em faci els plans a Gemini i després els passo com a prompt per a Antigravity (Gemini 3.8 Flash). És una bona combinació.
El nou model de llenguatge de Google, Argon, no entra a la meva subscripció (Google AI Pro). 😭
El meu fill m'acaba de demanar si pot instal·lar un editor que es diu Visual Studio Code. Li he dit que té tot el permís del món! Comença l'aventura. El detonant? Vol fer un mod per al seu joc preferit.
Bitwarden comença a mostrar els símptomes clàssics d'enshitification: canvis cap a un model de doble llicència, pujades de preus poc clares i un gir corporatiu que allunya el projecte de les seves arrels obertes. A tenir en compte.
On acaba la nostra llibertat?
Fa mesos que estic donant voltes al tema del lliure arbitri. En general, creiem que som els amos de les nostres vides i, d'alguna manera, la societat s'organitza al voltant del principi que els adults som responsables dels nostres actes. En conseqüència som amos dels nostres èxits, fet que ens embriaga, i dels nostres fracassos, fet que alimenta el sentiment de culpa.
Però aquesta visió no encaixa prou bé amb la realitat. Una persona sàvia sap que no ha de fer massa cas als seus èxits, ni tampoc s'ha d'entretenir en els fracassos perquè els èxits i els fracassos depenen de mil factors, només alguns dels quals es troben sota el nostre control. De fet, amb el magnífic llibre Fooled by Randomness, Nassim Taleb ens va avisar de que les nostres vides estan dominades per fets aleatoris fora del nostre control. Per cada Zuckerberg, per posar un exemple, hi ha mil persones tan capaces com ell, que s'han esforçat tant com ell, però que no han tingut l'èxit empresarial que ell va tenir. La sola diferència és la sort. Però l'aproximació d'en Taleb al problema es focalitza en els esdeveniments externs a nosaltres, on no entra és en la nostra vida interior. Fins a quin punt la nostra vida interior és realment nostra i està sota el nostre control? Controlem tot el que pensem que controlem?
Només cal observar un grup d'adolescents en una discoteca per comprendre que molts dels seus actes són purament innats. Els adolescents fan coses d'adolescents perquè no poden fer altra cosa. És divertit veure'ls establint les jerarquies de dominància que determinaran futurs aparellaments sexuals. Ho dic amb aquest llenguatge tan biològic per subratllar la importància de la biologia en tot això. Es podria fer un documental de National Geographic sobre el comportament dels Homo Sapiens Sapiens recent entrats en la maduresa sexual, de la mateixa manera que es fan sobre els ximpanzés o els bonobos. Òbviament, els humans d'altres franges d'edat ens comportem, en gran mesura, de maneres determinades per la nostra biologia, com els adolescents.
Però la cosa no acaba aquí. Des que sé que sóc membre de la família autista, he llegit molts llibres sobre el tema i mai em deixa de sorprendre veure tants comportaments meus catalogats i descrits de manera tan precisa en llibres genèrics sobre l'autisme. Així doncs, quan decideixo seure i escriure aquest article amb un hiperfocus fora del normal estic obeint a la meva voluntat o estic simplement responent a una necessitat biològica innata de deixar-me absorbir per temes interessants, de la mateixa manera que una oreneta recull branquillons per fer el seu niu sense saber molt bé per què ho fa així? La veritat és que no ho tinc gens clar! Com demostren els llibres sobre autisme, l'autisme condiciona molt la meva vida i això és pura biologia.
Però no només l'autisme influeix de manera determinant les meves decisions. Ahir mirava les entrades del meu blog escrites durant la setmana passada i són d'un profund pessimisme. No és d'estranyar que la setmana hagi acabat abocant-me a la lectura del més pessimista dels filòsofs (Schopenhauer). I d'on ve aquest pessimisme? Molt senzill: d'una grip. Fa molts anys que sóc conscient de que el primer símptoma que tinc de grip, abans del mal de gola o la congestió nassal, és la depressió. És així sempre. I quan la grip passa, torna l'optimisme. Quantes decisions he pres influït per virus? Com de diferents haurien estat les decisions si no hagués passat la malaltia? Aquest és un tema que m'angoixa profundament a nivell laboral, perquè un dia que estigui en un estat d'ànim fora del normal puc prendre decisions que em condicionen durant anys.
Tot i que fa temps que penso en aquest tema, el detonant de la nota d'avui va ser llegir que "la voluntad, en todas sus manifestaciones, está sometida a la necesidad" (El arte de ser feliz, Arthur Schopenhauer). Aquesta frase ens diu que les nostres decisions estan completament influïdes per la interacció del nostre caràcter amb les nostres circumstàncies i nosaltres no controlem ni el caràcter, ni les circumstàncies. D'aquesta manera, segons ell, el lliure arbitri és només una il·lusió.
La visió pessimista de Schopenhauer contrasta amb l'ensenyament de l'Església, que ens diu que Déu ens fa lliures de fer, o no, la seva voluntat. Per tant, sí que podem triar. No obstant això, l'Església també ens ensenya que som persones caigudes, influïdes tant pel pecat original com per les nostres passions. Sant Pau, al capítol 7 (19-24) de la carta als Romans, és molt clar en aquest sentit:
No faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria. [...] Que en soc, de dissortat! ¿Qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort? Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist!
En aquest passatge, com Schopenhauer, Sant Pau reconeix que tenim una voluntat lliure que ens permet aspirar a fer el bé, però que per mor del pecat i les passions els nostres actes no responen a la nostra lliure voluntat. Emprant l'esquema del filòsof alemany, les nostres accions són el producte de les circumstàncies i del nostre caràcter, no obstant, a diferència de Schopenhauer, Sant Pau ens dóna l'esperança de la gràcia divina. Jesús, si li donem la mà, ens estirarà cap amunt tal com va evitar que Pere s'enfonsés en les aigües del mar de Galilea en aquella fosca nit. Per tant, som lliures de mirar cap amunt i permetre que Déu ens reculli en els seus braços. Aquesta és la funció central de la pregària.
Quina conclusió pràctica en trec, de tot plegat? Que sí que tenim llibertat, però aquesta està profundament condicionada per factors interns i externs que sovint ens sobrepassen. Reconèixer que la nostra voluntat sovint queda anegada per les circumstàncies no és una excusa per a la negligència, sinó una crida a alliberar-nos d'una culpa estèril: cal ser compassius amb la nostra limitació intrínseca sense renunciar a l'exigència de l'ideal. Al capdavall, la pau interior no neix de creure'ns immaculadament amos de nosaltres mateixos, sinó de saber que, enmig de les nostres tempestes i febleses, Déu no ens deixa caure.
PhotoCraft és un clon de PhotoShoft sota llicència MIT. Segons GitHub, Claude és un dels principals contribuidors. Aquest matí també he vist Penguin Mail un client de correu per a Linux molt atractiu, també fet amb Claude, en poc temps. Qualsevol empresa que vivia de mantenir aplicacions d'aquest estil, està morta. Però, al mateix temps, ens podem plantejar si PhotoCraft té sentit avui en dia, quan pràcticament tothom edita imatges amb models generatius, de la mateixa manera que les IDEs estan en desús per programar. Quants canvis en tan poc temps!
Mistral ha tret un nou model LLM de pesos oberts que està al nivell dels millors. Això era molt necessari.
En 📺aquest la Bea Sánchez fa la millor reflexió que he sentit o llegit sobre PISA, l'educació, les pantalles i la IA. Val molt la pena i segur que us fa canviar d'opinió sobre alguna cosa.
De cop, tot el programari és open source, Eric S. Raymond ens ho explica a X. #LLM
Davant els enganys fets amb LLMs caldrà verificar millor els orígens dels emails
Chinese Hackers Impersonate Anthropic Employee to Extract AI Secrets
Ara que amb els models de llenguatge és tan fàcil fer creure que ets qui no ets, és un bon moment per recordar que amb signatures digitals es pot autenticar l'origen dels emails. De fet, no cal fer-ho de manera distribuïda com es fa amb el PGP, es pot fer amb intermediaris que donin fe de les signatures digitals dels emails. Trobo estrany que no surtin startups que adrecin aquest problema.
Ara les extremes dretes aniran assolint el poder de manera progressiva arreu d'Europa. Quan vegin els ciutadans que les extremes dretes són igual d'impotents que els partits tradicionals per resoldre els problemes estructurals d'Europa, què faran?
L'enquesta que publica avui La Vanguardia, que dóna uns resultats increïbles a Aliança Catalana i uns resultats pèssims a Junts m'ha fet pensar molt en els articles del Guillem Martínez durant el Procés. Ell llavors ja deia que el Procés era una mostra de l'avançada que anava Catalunya en el desenvolupament del populisme de dretes. L'èxit d'AC completarà el procés de refundació de Convergència. Junts haurà estat una fase del camí cap a Ripoll.
Trobo que la interacció via Delta Chat amb la petita comunitat d'aquest blog s'ha refredat molt. Pot ser no és pràctic haver d'obrir una app específica per aquest blog, si només empreu Delta Chat per a això.
L'enginyeria d'IA es posa interessant
Ara que han aparegut models de presa de decisions, com Jev, que enlloc de vomitar text, prenen decisions, veig que apareixerà una plètora de models especialitzats que faran molt bé les seves funcions. Tots ells podran ser combinats de manera intel·ligents en arnesos que a cada pas del procés empraran el model més adequat, a part d'emprar de vegades heurístiques i algorismes tradicionals. Aquesta serà una de les principals vies del progrés un cop siguem a l'assímptota dels models de llenguatge.
Després de llegir aquest article tan informatiu tinc clar que hauré de modificar el meu classificador de correu electrònic per tal que utilitzi Jev o Clev, enlloc de Gemini. Això hauria d'abaratir costos (ja molt baixos) i millorar la classificació.
Màscares i felicitat
La imitación de características y peculiaridades ajenas es mucho más vergonzoso que vestir la ropa de otro, porque significa juzgarse a sí mismo como carente de valor.
El arte de ser feliz. Arthur Schopenhauer.
L'emmascarament autista és l'esforç que fem els autistes per compensar o amagar les nostres mancances. Ho fem sense ser-ne conscients, sobretot abans de la diagnosi, i és un esforç que ens esgota i sol portar, al cap dels anys, al burnout, l'ansietat i la diagnosi, si no la teníem.
Quan no sabem que som autistes (els primers 44 any de la meva vida) creiem que fem curt i ens esforcem molt per ser com els altres. De fet, no sabem que per als altres no és difícil fer moltes coses que ens costen a nosaltres, en l'àmbit social o en el de les funcions executives, entre d'altres. Així doncs, intentem ser el que no som, fins al col·lapse.
Així doncs, caiem, sense saber-ho en la trampa de la qual ens avisa Schopenhauer. Imitar els altres és un camí que ens allunya de la plenitud i la felicitat.
La doctrina cristiana diu que, en la vida, hem d'esbrinar i acomplir els plans que Déu té per nosaltres. Definitivament, no trobarem la nostra vocació copiant als altres.
La conclusió és que per a l'autista, trobar la pròpia vocació és força més difícil que per la resta de mortals.
Això aplica també a moltes altres persones, neurodivergents o no, que no saben que tenen quelcom que els fa diferents de la majoria. No és només un problema autista.
Una altra derivada és que posar nom a les coses ajuda. Avui en dia se sent molt allò de "no et posis etiquetes". Les etiquetes són una eina en el camí de l'autoconeixement.
Una altra cosa que m'ha sorprès de Substack és que tots els articles em sortien en català. D'alguna manera els seus dissenyadors han decidit que el multilingüísme ja no val res i que no m'esforci a llegir en anglès. Quina tristor. A veure, m'encanta poder llegir articles i notes que abans no podia llegir, però no cal amagar els articles originals. Twitter (X) fa molt bé això ara, donant la possibilitat d'oferir-te una traducció sense amagar el fet que l'article està escrit en un altre idioma. Encara millor ho fa Textlog, que publica les notes amb la traducció automàtica davall (així no s'amaga el fet multilingüe). En tot cas, és impressionant com les barreres lingüístiques han col·lapsat de cop. Individualment és pràctic, però col·lectivament no és una bona cosa. Zamenhof ho va entendre a l'inrevés, el que salvarà el món no és un idioma comú, el que salva el món de la destrucció és la fragmentació: només cal llegir la història bíblica de la Torre de Babel.
He estat remenant substack. No m'agrada la idea de Substrack (un altre sistema de publicació centralitzat), però tot i així l'he estat remenant. He acabat amb el cap com un bombo remenant el catàleg. Com hi ha mercat per tantes newsletters? Jo ja no puc seguir el món, hi ha tanta informació, tot va tan ràpid. Crec que ara hem de funcionar a l'inrevés: quan tenim un problema hem d'anar a buscar la informació per resoldre el problema. Però és impossible estar al dia de cap tema ja.
A la nota anterior hi he escrit que és paradoxal que el Vaticà sigui més raonable que la Vall del Silici en el tema de la consciència dels models. En el fons no hi ha cap paradoxa. En un costat hi tenim techno bros milionaris psicòtics i a l'altra dos mil anys de pensament sobre la naturalesa humana.
El Vaticà compensa el pensament màgic dels enginyers dels models de llenguatge
Doncs sí, resulta que a Anthropic estan convençuts de que el seu model matemàtic té consciència.
Religious Scholars Met With Anthropic. What They Heard Stunned Them.
Privately, once the Anthropic delegation arrived at the Vatican, Mr. Olah and his team lobbied the pope’s advisers to take the prospect of A.I. model consciousness seriously, according to two participants of the conversations.
Això em confirma el necessària que era l'encíclica Magnifica Humanitas. El més paradoxal de tot plegat és que el Vaticà té una postura més científica i raonable que els enginyers que han desenvolupat els models de llenguatge, que sembla que tenen un pensament màgic en relació a les seves creacions.
En Manel ens parla de l'estratègia del Overshoot, peak and decline per fer front al canvi climàtic. La veritat dia dita: no hi ha estratègia. Si l'economia ens porta a renovables i reduccions d'emissions, passarà perquè l'avarícia i la geopolítica ens hi han portat, no perquè sigui una estratègia verda volguda. No hi ha estratègia pensada per a la reducció de les emissions, només grans pressions geopolítiques i avarícia. La transició es farà per guanyar independència estratègica, tal com fa la Xina, no per protegir el planeta Terra.
Les tecnologies de la informació han fet mols milionaris perquè han permès vendre infinitat de vegades un programa fet un sol cop. Aquest és el secret el de l'abundància en el món digital. Però aquest no és el negoci dels laboratoris de LLMs, ells venen temps de càlcul, és a dir, accés a xips i a electricitat. Aquest és un negoci molt diferent. No tenen manera de recuperar la inversió feta en l'entrenament dels models.
Ja no rebreu notificacions cada cop que editi una nota. S'han acabat les notificacions duplicades.
Com a resultat de la nota anterior, he comprat el llibre "Lectura, Los Libros Y Otros Ensayos" de Schopenhauer. A veure si m'il·lumina. ;-)
Per a què?
Cada cert temps penso que he de deixar Twitter, el deixo i acabo tornant-hi. Hi vaig per buscar informació recent sobre temes que em preocupen i sentir-me connectat, però l'abandono quan veig que a Twitter ja no hi ha res personal, tot hi està molt estudiat, preparat, influenciat per una agenda, sigui personal o política. L'espontaneïtat ha desaparegut. És trist.
El problema és que Twitter és fàcil. És molt fàcil. El difícil és seure i llegir llibres i revistes de qualitat. I és difícil per a tothom. Quan veig el Taleb perdent temps a Twitter penso que estem perduts. L'home que escriu sobre el senyal i el soroll millor que ningú!
Amb la vida que portem avui en dia és difícil trobar el moment per seure i llegir tranquil, pensar i escriure. El temps i l'energia van escassos, Twitter, en canvi, és directe i et premia ràpidament. En el fons, és com la pornografia. Utilitzen els mateixos mecanismes per enganxar-t'hi.
Cada dia llegeixo quelcom de valor. Per a això vaig comprar un lector de llibres electrònics i per aquesta raó no utilitzo mai per res del món (tinc tos) biblioteques digitals pirates. Però m'adono que començo molts llibres, però n'acabo pocs. Sovint perdo l'interès pel camí. Per a què llegir un llibre sobre historia antiga, una novel·la de ciència ficció o un assaig sobre autisme?
La veritat és que estic una mica perdut. Per a què llegim? Per aprendre, per ser millors persones, per entretenir-nos, per poder aparentar coneixement? Aquesta és una qüestió que val la pena pensar bé i jo no l'estic pensant bé. Entre d'altres coses perquè el dia a dia se'm menja. Llavors, m'estiro el vespre, obro el lector i trio alguna cosa interessant per llegir. Però amb quin criteri? De vegades llegeixo un assaig i em demano la utilitat de fer-ho, més enllà de preparar la ment per dormir.
Estic en una fase de la vida una mica pessimista. De què serveix el blog que no llegeix quasi ningú? No tinc cap ganes de fer marketing i SEO. Quin valor té el que opino o penso en un món de 8•10⁹ persones? Per a què llegir sobre això o allò? La gran majoria del que llegim és, en el fons, entreteniment sofisticat per tapar la realitat de la nostra vida professional: som peces en un engranatge que ens supera.
El cristianisme ens apunta una resposta: ets al món però no ets del món. Ets de viatge per aquí i només t'emportaràs l'amor que hagis donat i hagis rebut. Suposo que la resposta al tot plegat es troba aquí. En l'amor.
p.s. Estic sortint d'una grip i he tingut temps de pensar estirat al llit, una mica deprimit.





