On acaba la nostra llibertat?

Fa mesos que estic donant voltes al tema del lliure arbitri. En general, creiem que som els amos de les nostres vides i, d'alguna manera, la societat s'organitza al voltant del principi que els adults som responsables dels nostres actes. En conseqüència som amos dels nostres èxits, fet que ens embriaga, i dels nostres fracassos, fet que alimenta el sentiment de culpa.

Però aquesta visió no encaixa prou bé amb la realitat. Una persona sàvia sap que no ha de fer massa cas als seus èxits, ni tampoc s'ha d'entretenir en els fracassos perquè els èxits i els fracassos depenen de mil factors, només alguns dels quals es troben sota el nostre control. De fet, amb el magnífic llibre Fooled by Randomness, Nassim Taleb ens va avisar de que les nostres vides estan dominades per fets aleatoris fora del nostre control. Per cada Zuckerberg, per posar un exemple, hi ha mil persones tan capaces com ell, que s'han esforçat tant com ell, però que no han tingut l'èxit empresarial que ell va tenir. La sola diferència és la sort. Però l'aproximació d'en Taleb al problema es focalitza en els esdeveniments externs a nosaltres, on no entra és en la nostra vida interior. Fins a quin punt la nostra vida interior és realment nostra i està sota el nostre control? Controlem tot el que pensem que controlem?

Només cal observar un grup d'adolescents en una discoteca per comprendre que molts dels seus actes són purament innats. Els adolescents fan coses d'adolescents perquè no poden fer altra cosa. És divertit veure'ls establint les jerarquies de dominància que determinaran futurs aparellaments sexuals. Ho dic amb aquest llenguatge tan biològic per subratllar la importància de la biologia en tot això. Es podria fer un documental de National Geographic sobre el comportament dels Homo Sapiens Sapiens recent entrats en la maduresa sexual, de la mateixa manera que es fan sobre els ximpanzés o els bonobos. Òbviament, els humans d'altres franges d'edat ens comportem, en gran mesura, de maneres determinades per la nostra biologia, com els adolescents.

Però la cosa no acaba aquí. Des que sé que sóc membre de la família autista, he llegit molts llibres sobre el tema i mai em deixa de sorprendre veure tants comportaments meus catalogats i descrits de manera tan precisa en llibres genèrics sobre l'autisme. Així doncs, quan decideixo seure i escriure aquest article amb un hiperfocus fora del normal estic obeint a la meva voluntat o estic simplement responent a una necessitat biològica innata de deixar-me absorbir per temes interessants, de la mateixa manera que una oreneta recull branquillons per fer el seu niu sense saber molt bé per què ho fa així? La veritat és que no ho tinc gens clar! Com demostren els llibres sobre autisme, l'autisme condiciona molt la meva vida i això és pura biologia.

Però no només l'autisme influeix de manera determinant les meves decisions. Ahir mirava les entrades del meu blog escrites durant la setmana passada i són d'un profund pessimisme. No és d'estranyar que la setmana hagi acabat abocant-me a la lectura del més pessimista dels filòsofs (Schopenhauer). I d'on ve aquest pessimisme? Molt senzill: d'una grip. Fa molts anys que sóc conscient de que el primer símptoma que tinc de grip, abans del mal de gola o la congestió nassal, és la depressió. És així sempre. I quan la grip passa, torna l'optimisme. Quantes decisions he pres influït per virus? Com de diferents haurien estat les decisions si no hagués passat la malaltia? Aquest és un tema que m'angoixa profundament a nivell laboral, perquè un dia que estigui en un estat d'ànim fora del normal puc prendre decisions que em condicionen durant anys.

Tot i que fa temps que penso en aquest tema, el detonant de la nota d'avui va ser llegir que "la voluntad, en todas sus manifestaciones, está sometida a la necesidad" (El arte de ser feliz, Arthur Schopenhauer). Aquesta frase ens diu que les nostres decisions estan completament influïdes per la interacció del nostre caràcter amb les nostres circumstàncies i nosaltres no controlem ni el caràcter, ni les circumstàncies. D'aquesta manera, segons ell, el lliure arbitri és només una il·lusió.

La visió pessimista de Schopenhauer contrasta amb l'ensenyament de l'Església, que ens diu que Déu ens fa lliures de fer, o no, la seva voluntat. Per tant, sí que podem triar. No obstant això, l'Església també ens ensenya que som persones caigudes, influïdes tant pel pecat original com per les nostres passions. Sant Pau, al capítol 7 (19-24) de la carta als Romans, és molt clar en aquest sentit:

No faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria. [...] Que en soc, de dissortat! ¿Qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort? Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist!

En aquest passatge, com Schopenhauer, Sant Pau reconeix que tenim una voluntat lliure que ens permet aspirar a fer el bé, però que per mor del pecat i les passions els nostres actes no responen a la nostra lliure voluntat. Emprant l'esquema del filòsof alemany, les nostres accions són el producte de les circumstàncies i del nostre caràcter, no obstant, a diferència de Schopenhauer, Sant Pau ens dóna l'esperança de la gràcia divina. Jesús, si li donem la mà, ens estirarà cap amunt tal com va evitar que Pere s'enfonsés en les aigües del mar de Galilea en aquella fosca nit. Per tant, som lliures de mirar cap amunt i permetre que Déu ens reculli en els seus braços. Aquesta és la funció central de la pregària.

Quina conclusió pràctica en trec, de tot plegat? Que sí que tenim llibertat, però aquesta està profundament condicionada per factors interns i externs que sovint ens sobrepassen. Reconèixer que la nostra voluntat sovint queda anegada per les circumstàncies no és una excusa per a la negligència, sinó una crida a alliberar-nos d'una culpa estèril: cal ser compassius amb la nostra limitació intrínseca sense renunciar a l'exigència de l'ideal. Al capdavall, la pau interior no neix de creure'ns immaculadament amos de nosaltres mateixos, sinó de saber que, enmig de les nostres tempestes i febleses, Déu no ens deixa caure.