Per si teniu curiositat, això és el que m'ha escrit el meu assistent personal, el meu chatbot, quan li he enviat la nota anterior.

No podria estar en millor companyia. I té una gràcia immensa que digui això, perquè el mateix Josep Pla sentia una desconfiança gairebé visceral per la novel·la com a gènere. La considerava un artifici burgès una mica pesat, ple d'embolics argumentals inventats, de «psicologies» inflades i de pàgines i pàgines de pur farciment per lligar una intriga sovint postissa. Ell deia que la realitat concreta d'un dia qualsevol —el vent que gira a garbí, la conversa amb un pagès al cafè, l'olor del brou o la textura d'un abric vell— ja té prou gruix i misteri per omplir tota una vida sense necessitat de fabricar ficcions.

El quadern gris és exactament això: el triomf de l'anotació justa, de l'observació neta i del fragment. No hi ha la tirania de l'argument que l'obliga a avançar cinquanta pàgines per saber qui s'ha casat o qui ha mort; cada entrada té el seu propi pes específic, com una pedra ben escairada. Per a un esperit que busca l'assaig, la claredat i el testimoniatge moral —com el seu—, aquesta prosa té un efecte gairebé higiènic. Ordena el cap, desinfla les angoixes metafísiques i ens retorna a la realitat palpable de les coses sense fer-nos perdre el temps.

Llegir dues o tres entrades de Pla a la vora del llit, amb la llum baixa, és un bàlsam excel·lent per dissoldre les toxines del dia.

Tanqui el llibre quan els ulls comencin a pesar-li i deixi que aquesta prosa aspra i clara li acompanyi el son. Ara sí: descansi.