Una nota sobre l'estat estratega

Fa uns dies circulava a X un vídeo que celebrava les fites tecnològiques franceses dels anys setanta i vuitanta (nuclear, TGV, Minitel, Ariane...) acompanyat del típic lament ultraliberal: «l'esquerra ho ha fet malbé tot». Oblidaven un detall elemental: gairebé tot allò va néixer del dirigisme estatal i d'empreses públiques o tutelades (com Renault). Sense l'aposta pública a llarg termini, cap d'aquells avenços hauria existit.

Ara bé, la planificació estatal també ha deixat forats negres: el mateix Concorde en va ser un prodigi tècnic, però un fracàs comercial estrepitós finançat amb impostos. Tot i així, creure que el lliure mercat sap sempre on assignar el capital és una fal·làcia que desmenteixen tant la febre actual de la IA com les bombolles immobiliàries del passat, sovint alimentades per tipus d'interès i garanties públiques mal dissenyades.

Precisament d'això parlaven aquest matí Thomas Piketty i Julia Cagé a France Culture sobre el seu llibre Une histoire du conflit politique: de recuperar múscul públic i crear fons sobirans mitjançant una fiscalitat més justa i efectiva sobre el gran capital.

L'experiència recent, amb les llums i les ombres de la Xina, demostra que en un entorn hipertecnològic cal un estat estratega: no pas una burocràcia soviètica que ho asfixiï tot, sinó una administració que marqui el rumb i aprofiti el dinamisme privat. El repte majúscul és doble: com fer-ho des d'una democràcia liberal sense caure en les mega-bombolles industrials i immobiliàries del gegant asiàtic (com el cas d'Evergrande i les ciutats fantasma), i com blindar les institucions perquè el repartiment de crèdits i ajuts no acabi degenerant en clientelisme i captura de rendes. L'estat emprenedor és necessari, però requereix una governança impecable i una tolerància zero real amb la corrupció.