Absurds horaris de l'era industrial

The neurotypical brain might be a sports car—capable of stopping and starting, weaving through traffic, and changing directions quickly. The autistic brain is often a diesel freight train. It takes a tremendous amount of energy to get moving (executive dysfunction), but once it is moving, it is an unstoppable force of productivity (hyperfocus). The problem with modern autism and workplace structures is that they are full of stop signs.

This is why the 9-to-5 model, with its fragmented schedule, is kryptonite to autistic productivity. To solve the autism and workplace puzzle, we must respect the physics of inertia.

Flexible scheduling is the answer. It transforms exhaustion into excellence. (...) By respecting the flow state, autism and workplace policies can reduce the high rates of burnout prevalent in the community.

Autism and Workplace: 7 Essential Inclusive Strategies. Alchemical Transitions Blog.

Precisament, avui parlava d'això amb la psicòloga: l'horari industrial no té sentit per al les persones que treballen en el camp del coneixement i en té menys encara pels membres de l'espectre autista.

Jo puc estar una setmana sencera treballant cada dia mil hores en un mateix tema i després estar una setmana sense fer res (i sentint-me malament per no fer res). La meva productivitat és molt desigual, però quan estic motivat puc fer en pocs dies la feina que algunes persones fan en un mes. Quan estic esgotat, tot és difícil. El preu a pagar és que després necesito temps de recuperació, perquè no em trobo bé.

Si tingués la llibertat de poder anar a caminar pel camp els dies que no puc treballar, enlloc de patir encadenat davant l'ordinador, seria certament més productiu. Pateixo per dues raons, en aquests casos: perquè em trobo esgotat i perquè em sento malament per no treballar.

Això també em passa a l'escala diària: fins a les deu no sóc persona, però quan arrenco, entro en flow i faig la feina del dia en poques hores. Estic segur que amb una jornada de cinc hores treballaria el mateix que amb una jornada de set hores i mitja.

Els professors universitaris, almenys els de fa trenta anys, feien les classes i després feien el que volien, a casa o a la facultat. Això és el que voldria per a mi.

Em consta que molts escriptors treballen només pel matí, perquè després ja no donen més de si. Jo sóc igual. Però no, la legislació vigent m'obliga a fitxar. És absurd. Imagineu un novelista havent de fitxar instant obligat a calenta cadira fins les sis de la tarda perquè encara no ha complert la jornada laboral?