Podem regular el "progrés" tecnològic o vivim en un procés atzarós incontrolable?

En el paràgraf 6 de Magnifica Humanitas, el papa diu:

Por esta razón es preciso iniciar un discernimiento compartido capaz de profundizar en las raíces espirituales y culturales de las transformaciones que se están produciendo. Si nos limitamos a las circunstancias contingentes, corremos el riesgo de dejar que la sucesión de emergencias decida por nosotros la dirección del camino.

La meva percepció és que pràcticament tota la gestió de la cosa comuna es fa de manera reactiva. És cert que hi ha grups potents que tenen agendes (per exemple el sionisme), però també és cert que vivim en una improvisació constant. Em demano si és possible sortir d'aquesta reacció permanent.

Sovint penso que vivim en una mena de procés estocàstic (amb la fe de que l'Esperit Sant hi pugui influir d'alguna manera) i que, realment, és impossible controlar els processos evolutius de la cultura i la tècnica humanes. És més, de vegades em demano què és pitjor, si deixar que l'atzar vagi fent, o intentar influir i regular el flux dels esdeveniments, perquè els experiments que ha viscut la humanitat d'intentar controlar l'evolució social, mai han acabat bé. Però també tinc la sensació que deixar fer als tecnoligarques tampoc acabarà bé.

Estamos viviendo una rápida fase de transición, un “cambio de época” en el que —mientras algunos se disputan el futuro de las nuevas tecnologías y otros se dedican a reflexionar sobre ellas— la mayoría de las personas permanece a la espera, observa desde lejos y simplemente aguarda a que todo salga bien.

Què podem fer? Per a la majoria dels mortals, no crec que hi hagi alternativa a veure-les venir, adaptar-se i confiar en que, al final, tot acabarà bé.

Precisamente por eso se imponen en nuestra conciencia preguntas decisivas, que ya no pueden eludirse: ¿Hacia dónde vamos? ¿Hacia qué meta deseamos orientarnos? ¿Qué dirección elegir como comunidad humana y como pueblos?

Espero que en els propers paràgrafs l'encíclica em dóni llum, perquè veieu que parteixo d'un punt de vista molt derrotat, malgrat no he perdut l'esperança. Al final, que jo no vegi el camí, no vol dir que no hi hagi un camí.