S'ha passat de la ratlla

Si el PSOE actúa como agente autónomo en la segunda guerra fría, puede sufrir graves percances. Ahí los tenemos. El pasado jueves, el embajador de Estados Unidos en España, Benjamín León, dictó su primera conferencia en Madrid. Se lamentó de que Sánchez aún ni lo haya recibido y afirmó que España está realizando transacciones comerciales con China que son peligrosas para la seguridad de Occidente. Se refirió especialmente a la empresa tecnológica Huawei. Más claro, el agua.

Como reverberación de lo ocurrido en España, acaba de producirse una redada policial contra cuadros del Partido Socialista portugués acusados de corrupción. En 1976, cuando la estabilidad de Portugal dependía vitalmente del PS de Mario Soares, esa redada no se habría producido. ¿Están dejando de ser funcionales los partidos socialistas europeos a las nuevas necesidades del sistema? Si es así, pueden caer como pajaritos.

Això ho diu l'Enric Juliana a La Vanguardia, no és cap conspiranoic.

La conclusió és simple. Estar al poder comporta un cert grau de corrupció. Tots són corruptes d'alguna manera, tots tenen lampistes arreglant coses a la fosca de la sala de màquines.

La qüestió clau és quan aquestes activitats a l'ombra sorgeixen a la llum. Pot ser per excés d'ambició o manca de seguretat operativa de la trama, pot ser mala sort, o pot ser que algú doni les pistes adequades a la justícia.

En el cas del PSOE, part de les pistes venen dels EUA, després que en Sánchez es posés en pla sobirà i fes un parell de lletjos a l'Imperi. L'Imperi no perdona.

En Juliana avala aquesta teoria, diu que cauran com a ocellets. Hi deu haver reunions a l'ambaixada americana a Madrid, amb gent del PP i de Vox.

Si es confirma la corrupció del PSOE, no hi haurà defensa possible. Però estigueu segurs que algú vol que el PP sigui a la Moncloa con Vox. Tots sabem que no serviran ni a l'interès nacional, ni a la sobirania espanyola, malgrat vagin sempre amb la polsera roja i groga.

Això és el que té ser una província perifèrica (perifèrica de Washington, Berlín i Brussel·les) d'un Imperi: no decideixes la teva política econòmica, ni monetària, ni industrial. I si et surts de la línia, ets corregit.

Així doncs, la feina del governant és decidir com moure's entre els interessos de l'imperi, els de les elits i, si hi sobra temps, del bé comú.

Un exemple: se'ns va permetre construir l'estat del benestar perquè l'Imperi havia de frenar el comunisme a Europa. De manera semblant, el ciutadà mitjà de la RDA vivia millor que el ciutadà soviètic mitjà (calia evitar que els satèl·lits soviètics es fessin capitalistes). Però ara que ja no hi ha amenaça socialista, hem de degradar el sistema del benestar per finançar l'imperi a través de compres d'armes que segurament no necessitem. És una lògica colonial ben simple i en Trump la fa visible.

En aquestes condicions, votar és un acte de fe, més que un exercici democràtic real.