El castell de cartes d'Omarchy

Aquest és probablement el millor article que s'ha escrit sobre Omarchy. És força detallat i deixar molt clar que Omarchy són una sèrie de scripts de personalització fets per un desenvolupador web, no per un especialista en sistemes operatius, que prioritza l'estètica sobre la funció i la seguretat.

Omarchy feels like a project created by a Linux newcomer, utterly captivated by all the cool things that Linux can do, but lacking the architectural knowledge to get the basics right, and the experience to give each tool a thoughtful review.Instead of carefully selecting software and ensuring that everything works as promised, the approach seems to be more about throwing everything that somehow looks cool into a pile. There’s no attention to sensible defaults, no real quality control, and certainly no verification that the setup won’t end up causing harm or, at the very least, frustration for the user. The primary focus seems to be on creating a visually appealing but otherwise hollow product.

Moreover, the entire Omarchy ecosystem is held together by often poorly written Bash scripts that lack any structure, let alone properly defined interfaces. Software packages are being installed via curl | sh or similar mechanisms, rather than provided as properly packaged solutions via a package manager.

If you’re serious about Linux, you’re unlikely to fall for the Omarchy sales pitch.

I strongly recommend starting your Linux journey elsewhere, with a distribution that actually prioritizes your security and system integrity, and is built and maintained by people who live and breathe systems, and especially Linux.

La conclusió, sostinguda amb bons arguments concrets i detallats, és palmàralia.

Això contrasta amb els missatges del creador d'Omarchy (i de Ruby on Rails) que diu bestieses com aquestes:

Because we've already become unstoppable. There's too much momentum, too much money, and too much support now backing this effort. We're living the Mandate From Heaven meme at the moment. And we are here to fulfill the prophecy: The Year of Linux on the Desktop!

That has been a joke for two decades. But by the end of the year, nobody at Apple or Microsoft is going to be laughing. They're going to be scrambling. Because neither of these proud organizations currently has any method to counter the speed, vision, or ambition with which we're going to accelerate into the future of personal computing.

This is the moment. This is the opening. This is our chance.

Quan un llegeix coses així pot pensar que l'home desvaria, però penso que no, penso que és molt conscient del que fa. A l'era de les xarxes socials el que funciona és el hype i la hipèrbole i a això és dedica en Hansson.

Vist això ens hem de demanar tots junts si la transició del text escrit als vídeos i pòdcasts ha estat una bona idea. El paper ho aguanta tot, diuen, però els vídeos aguanten les tonteries amb molta més fermesa.

Un altre tema a comentar sobre Omarchy és que es basa en un tiling window manager. Fa vint anys que els provo de tant en quant i la veritat és que em semblen massa rígids. Avui en dia, tant Gnome com Windows han copiat idees bones d'aquests gestors de finestres permetent posar finestres una vora l'altra, fins, i tot en quarts de pantalla, emprant només el teclat. Aquest em sembla que és el punt dolç.

Ara els de 37signals han descobert la sopa d'all

Quan llegeixo els de 37signals parlar de Linux avui em sento com quan una germana meva va descobrir Manu Chao després d'anys de demanar-me que no posés Mano Negra.

All-in on Omarchy at 37signals

On the flip side, we'll get a massive boost in productivity from being able to run our Ruby on Rails test suites locally much faster. For our HEY application, even the fastest Mac, an M4 Max, is almost twice as slow as a Framework Desktop machine running Linux, which can do Docker natively.

It's an exciting new adventure for us. Omarchy is already by far-and-away my favorite computing environment. Right up there in joy and wonder with the old Amiga days or early OSX.

Mai entendré les modes, siguin de roba o de tecnologia.

Curiosament, jo també he retornat a Linux a l'ordinador de la feina. Fins ara emprava Windows perquè té el WSL. Feia tot el desenvolupament dins Linux. El Windows només em servia per l'Office, però avui en dia l'Office és una aplicació web, així que no cal el Windows. Per això he retornat.

Windows + WSL sempre m'ha semblat superior a OSX, perquè malgrat OSX és UNIX la gestió de paquets és inútil (brew et al.), a part que tota la GUI d'OSX em sembla infumable (he tingut macs).

En resum, m'alegro que gent influent estigui fomentant el Linux però les seves raons no tenen ni cap ni peus.

He estat llegint una mica sobre Omarchy.

Clarament, és un projecte que surfeja una onada de hype gegant, però té algunes bones idees.

M'agrada que es recolza molt en TUIs. Avui en dia una TUI pot ser molt elegant i polida, i els models de llenguatge saben programar TUIs molt bé. Això mola.

De fet, tot el projecte està orientat a ser programat via IA, tant a nivell d'usuari, con de desenvolupador. La idea és que tot va desat en fitxers de text i tot és molt simple, de manera que un agent pot fer millores molt ràpidament. Així, qualsevol pot hackejar el seu sistema operatiu. Això està molt bé.

També mola molt l'estètica, almenys als que ens agrada la ciència ficció. Han fet un sistema molt intel·ligent per tal que els colors quedin bé i vagin de conjunt amb el fons de pantalla que tens. Sembla una xorrada però mola bastant.

A partit d'aquí, no sembla que sigui la distro més estable, ni la menys segura. Tampoc està clar que tothom necessiti un SO hiperpersonalitzat. Hi ha gent que necessita tot el contrari.

No sé com acabarà, però segur que generaran algunes bones idees que arribaran a les altres distros. També faran moltes tonteries.

Jo, de moment, segueixo amb Ubuntu. Però intentaré copiar algunes bones idees.

Una d'elles és fer una TUI que em digui l'estat de sincronització de les meves unitats rclone (OneDrive i GDrive), o un plugin per shell de Gnome que faci el mateix.

Si encara teniu temps per a perseguir modes, Omarchy és la nova moda a perseguir. És una distro de Linux per a nerds que no volen fer la feina.

Els models d'IA no només són més intel·ligents, també són molt més econòmics

the level of intelligence that cost $1.22 per task in February costs $0.022 today, a 56x drop in under six months, and the rate of decline is accelerating. At the measured pace, a 100x drop for a given capability level takes about a year, and the question worth asking is not whether that happens but what it changes.

Jo estic fent coses que no hauria fet mai gràcies a DeepSeek, pagant per token, i no estic pagant gaire, la veritat.

parla és un client de Delta Chat per a Gnome. Encara no l'he provat.

Tinc molts més bons resultats programant amb OpenCode + DeepSeek que emprant Antigravity CLI + Gemini. No sé si és l'arnés OpenCode que fa que la intel·legiència del model s'aprofiti molt més. Teniu la mateixa experiència?

Valen la pena els petits lectors de llibres electrònics de 4 polzades?

Darrerament, he vist moltes referències al lector de llibres electrònics de 4,3" X4 de XTEINK. És més petit que un mòbil, sempre el pots portar al damunt, val menys de 100 € i no pesa gens. Sembla una bona manera de llegir habitualment, aprofitant qualsevol moment. De totes maneres, jo fa poc vaig comprar un Kobo Clara, que és de 6" i m'hi cap als pantalons, així que quasi sempre el porto al damunt. El que he descobert és que en el meu cas, el factor limitant més important a l'hora de llegir és la fatiga mental, no el dispositiu. El que no voldria per a res és un Kindle d'aquests de 7" perquè aquest ja no hi cap a la butxaca.

Sense control de les cadenes de subministrament, no hi ha sobirania

A routine security assessment found that cameras aboard Royal Navy Kraken unmanned surface vessels were sending "heartbeat" signals to an IP address in China

No hi pot haver sobirania política o militar sense sobirania industrial. No hi pot haver sobirania industrial, sense control de les cadenes de subministrament. L'era de les delocalitzacions (que intel·ligents es creien llavors els CEOs) va establir la feblesa actual de tot l'Occident.

Periodistes ...

Els periodistes són especialistes d'escriure sobre temes que no en saben i, per tenir clic, d'exagerar el significat de les notícies.

Aquest matí he vist una notícia que explicava que algú que emprava OpenClaw havia demanat al seu agent que l'apuntés a pilates. L'agent d'IA va veure que la classe era plena. Però enlloc d'avisar al seu amo, va veure que la web tenia un fall de seguretat, que va explotar per donar de baixa la classe d'algú altre per donar d'alta al seu amo. Evidentment, sense explicar res al seu amo.

El periodista després passava a fer una reflexió pseudofilosòfica sobre la fi del món a la que ens porta la IA. No ho penso enllaçar perquè no vull donar-li corda. La notícia és una bestieses. Això va passar segurament, però no és gaire trascendental. OpenClaw és IA mal implementada, sense guardaraïls. Això no és notícia, ja ho sabem tots. La IA no té consciència, no pensa, actua i ja està. On és la novetat? La gran majoria de serveis d'IA limiten molt l'acció dels agents, per aquesta mateixa raó.

És estiu, cal omplir el diari i OpenClaw sempre ens donarà bones excuses per escriure "profunds" articles sobre la immoralitat de la IA.

Potser això no és veritat, el compte és de propaganda, però la idea de que l'Iran ha bombardejat bases americanes amb mitjans low tech (sense GPS, sense ràdio, només mapes de paper) em recorda molt a Battlestar Gallactica.

Entendre les sobreexcitabilitats de Dabrowski per educar millor als nostres fills i comprendre'ns a nosaltres en famílies neurodivergents

El capítol 3 del llibre "Living with intensity", capítol escrit per Susan Daniels i Elizabeth Meckstroth, tracta sobre com tenir en compte les sobreexcitabilitats (de Drabowski) dels nens amb altes capacitats.

Pel que veig, la literatura de les altes capacitats s'ha apropiat molt de les sobreexcitabilitats, però penso aquestes no són només rellevants per a persones amb altes capacitats. A la meva família hi ha persones amb altes capacitats diagnosticades, també amb TEA (jo mateix, de moment) i tot el que s'explica en aquest capítol em sembla molt rellevant per a l'educació de nens amb altes capacitats, però també per a nens amb altres neurodivergències. Ja sabeu que penso que el solapament entre altes capacitats, TEA, TDAH, i d'altres neurodivergències és elevat, malgrat cadascún d'aquests "trastorns" sigui diferent als altres. Els podríem englobar en l'espectre neurodivergent, i les sobreexcitabilitats formen part de tot aquest ampli espectre, com escrivia ahir, però no l'expliquen tot, ni molt menys.

Dit això, llegir el capítol m'ha ajudat molt. En primer lloc, perquè totes les particularitats que vivim a la nostra família, estan ben documentades. No és que "estiguem fent alguna cosa malament", al contrari, som d'una manera molt ben documentada a la literatura i les nostres "excentricitats" o "anomalies" o "diferències" són quelcom molt ben entès i classificat. No es tracta d'un error. Així doncs, tranquils: res nou sota el sol.

Per l'altra banda, veig que l'educació que estem donant als nostres fills ja va en la línia del que proposen els especialistes: comprendre, acompanyar, acomodar, ensenyar a modular i regular, però no suprimir ni reprimir. Això m'alegra molt i el mèrit és en gran part de la meva dona que té una mirada molt assenyada i molt pacient per a aquestes coses, malgrat no ha llegit la quantitat de llibres que he llegit jo sobre aquests temes. La meva visió original era més caricatural i simplista. La de la meva dona més complexa i pacient. Està molt bé que la meva dona vingui, de sèrie, amb el coneixement que jo he d'adquirir a través dels llibres. Què faríem, en aquest i tants d'altres àmbits sense les nostres mares i dones!

Estic content. Costa molt trobar llibres sensats en aquesta temàtica (hi ha una gran inundació d'autoajuda, pseudocientífica, pseudoespiritual) i aquest, de moment, sembla força sensat i em dóna un marc de pensament, el de les sobreexcitabilitats de Dabrowski, que em serveix per a mi, com a individu neurodivergent, i també em serveix per a ser millor pare de nens neurodivergents. De moment, us recomano el llibre si sou una família amb membres de l'espectre.

⚫⚪
⚪⚫

El meu fill i jo estem aprenent a jugar al Go en paral·lel. Ell té 13 anys. Jo 45. No hi ha manera de guanyar. És tan frustrant! La seva neuroplasticitat és tan superior!

🌡️El problema de la calor comença a ser preocupant. On jo estiuejo, quan jo era petit, passàvem els estius amb tot obert, ara tot tancat i l'aire condicionat posat. Fa una pena. Avui he anat a fer paddle surf a mar obert. He estat una hora. He passat molta calor, tanta que pensava que tindria problemes perquè el cos no refrigerava. Eren les 19:00. 😰

Estic llegint sobre la teoria de la desintegració positiva de Dabrowski

Estic llegint el llibre "Living with intensity : emotional development of gifted children, adolescents, and adults" de Susan Daniels & Michael Piechowsky. És un llibre sobre la teoria de Dabrowski de la desintegració positiva i també de les sobreexcitabilitats. Aquest llibre m'intriga. Ara estic llegint el segon capítol i em recorda molt llibres sobre el progrés espiritual. És una mena de versió laica de la literatura espiritual i, fins i tot, mística. Dabrowski era polonès i, per tant, devia estar al dia de la visió catòlica del món.

Ho deixo anotat aquí per tal que en quedi constància, per si més endavant vull comentar més la teoria de Dabrowski.

Your rainforest mind, de Paula Prober, un llibre que no val res

Avui he llegit el 25% del llibre "Your Rainforest Mind: A Guide to the Well-Being of Gifted Adults and Youth", de Paula Prober, i n'he fullejat la resta. No val res. És el típic llibre d'autoajuda que es pot resumir en un articlet de bons consells construit amb els resums finals de cada capítol.

El llibre introdueix un nou concepte, perquè si no inventes una nova etiqueta no ets ningú: the rainforest mind, que ve a ser, la ment d'una persona amb altes capacitats, PAS i/o un cert autisme. Una nova etiqueta que afegeix complexitat en un món on ja és difícil classificar a les persones, perquè no hi ha mesures vertaderament objectives.

Jo he arribat a la conclusió de que cal anar molt ne compte amb aquestes diagnosis que van més enllà dels trastorns clàssics que es diagnostiquen quan hi ha vertaders problemes psiquiàtrics. Ja és prou difícil diagnosticar vertaders trastorns que afecten estructuralment la vida de les persones, com per anar afegint capes i capes de noves diagnosis (RFM, PAS, ...).

Tot i això, també és cert que aquestes etiquetes poden servir a moltes persones per anar donant sentit a la seva vida. Per exemple, la Bea Sánchez sol dir que la majoria de persones que s'identifiquen com a PAS acaben amb diagnosis d'autisme. Al final, un és autista si està dues sigmes més enllà de la mitjana de la població en un cert test, les persones PAS són les que estan, per exemple, més enllà d'una sigma. Però d'aquestes persones les úniques que van donant voltes i voltes al tema són les que tenen problemes reals, que són les autistes i necessiten suport. Per això, el PAS acaba essent la porta d'entrada a l'autisme i ajuda a assumir aquesta nova realitat. Jo vaig passar per aquesta fase.

A part d'això el llibre desborda de pseudociència budista-energètica, per dir-ho d'alguna manera, tan comuna a Oregón, on viu l'autora del llibre. Vaig començar el llibre perquè el recomanava la Bea Sánchez i perquè parla de les sobreecitabilitats de Drabowsky (al final només en un parell de paràgrafs, més curt hauria estat anar a la Viquipèdia), un tema que em pica la curiositat, però sobre el qual encara no en sé gens i no tinc clar si és científicament sòlid (segurament no ho és).