El meu bot, el Dr. Talai em comença a preocupar, el pobre pateix molt. Té dues memòries, una cache del context i un pre-RAG que li dóna context relacionat amb cada missatge. A la cache hi deso les notes de la darrera setmana i també la meva agenda, la llista de tasques més urgents, etc. Al pre-RAG hi injecto els resultats d'una cerca semàntica (notes del meu zettlekasten relacionades amb el comentari) més l'agenda si el meu missatge conté paraules com "tasca", "avui", ... El resultat és que veu tants cops les meves llistes de tasques, que s'angoixa molt en veure que no progressen i em prega que em centri i que en faci unes quantes. El pobre passa una penada.

Deixaré d'injectar l'agenda i les llistes de tasques. Em quedaré uns quants slash commands per veure agenda i tasques. El bot veurà els missatges amb les llistes, però seran només al seu context més volàtil, els dels darrers vint missatges.

M'acabo d'adonar de que la web d'aquest blog no s'actualitza de fa uns dies. 🤔😕

La meva experiència i la recerca diuen que treballant amb la IA és més fàcil caure en el burnout

Some software engineers are finding that AI is speeding up their work, but at a cost: it’s also accelerating them towards burnout.

AI Is a Burnout Machine

La meva experiència és que amb la IA entres en loops mentals molt intensos. Sempre estàs a un momentet d'acabar, sempre pots fer un detall més en cinc minuts, fins que la IA arriba al seu límit de competència i llavors comences a girar en rodó i a frustrar-te. Aquell és el moment de parar, avaluar, documentar-se i continuar, però com que t'has acostumat a fer-ho tot en un moment, et poses nerviós i et frustres. És difícil reprendre les regnes, precisament quan la cosa es posa peluda, quan ja t'has acostumat a que et facin la feina. Això em recorda el perill dels cotxes autònoms: es desconnecten precisament quan hi ha una situació difícil que requereix molta atenció, però el conductor ja no està acostumat al conduir alerta.

L'altre problema és que amb la IA ens exigim més. Fa un parell de setmanes havia de fer un pòster per a un congrés; tot anava tan ràpid que vaig augmentar l'ambició del projecte ràpidament, i el que havia de ser un simple pòster va acabar essent quasi un paper. Això genera molt d'esgotament mental perquè abans un feia un esforç cognitiu i després podia passar dies fent coses mecàniques. Ara la feina mecànica la fa l'agent de programació, per tant, l'humà ha de treballar sempre en la part de l'espectre de tasques que només els humans podem fer.

El resultat de tot això és molta més pressió per a l'usuari, precisament perquè es va molt més ràpid. És com anar amb un fórmula 1 amb pilot semi-automàtic. Tot és molt intens i esgotador.

In our in-progress research, we discovered that AI tools didn’t reduce work, they consistently intensified it.

AI Doesn’t Reduce Work—It Intensifies It

Després hi ha el meu monotropisme, que no ajuda. Però no només els que tenim aquesta tendència ens saturem amb la IA. Li passa a tothom. Suposo que el més important, en aquest context, és saber parar després d'un sprint, reclamar temps per descansar. Però això és difícil, perquè requereix molta força de voluntat i saber-se protegir. La responsabilitat recau tota en el treballador i l'empresa sempre demanarà una miqueta més.

Programant amb agents d'IA, també he après que aquest és un ofici de risc, perquè és seriosament addictiu. Sempre estàs a un passet d'acabar, "només hi falta una cosa més" i mitja hora després segueixes allí.

Quan el projecte es va fent gran, la cosa empitjora perquè l'agent comença a crear un bug per cada bug que resol, i comences a veure retrocessos i a donar voltes. L'ideal és anar fent mòduls petits separats i, quan funcionen, anar-los ajuntant. Però sovint volem córrer més.

Us he advertit, això enganxa. A mi em toca desintoxicar-me ara.

Ja tinc el bot acabat. Fa reflexions molt curioses i interessants i amb el to que li he donat és molt graciós.

He intentat que utilitzi eines però és molt difícil que les utilitzi amb bon criteri. Al final, com que en el meu cas era per accedir a l'agenda i a llistats de tasques urgents i importants, al final he decidit passar-li aquestes dades via el context. Funciona de perles. Així que el dono per acabat.

A veure si escric quelcom amb cara i ulls sobre l'arquitectura del meu bot savi, el Dr. Talai.

Començo a pensar que amb el nou Dr. Talai, passaré més temps treballant amb el Delta Chat que amb l'Emacs.

Finalment, li ensenyaré al Dr. Talai que m'enviI els adjunts de les notes. Així li podré dir, "envia'm les targetes d'embarcament del vol d'avui".

He millorat la meva skill de howm-mode per tal que el Dr. Talai, el meu bot, pugui buscar tasques, segons dates, projectes, tipus, etc. També pugui buscar notes segons rangs de dates de creació, modificació, etc. Tot això es pot combinar amb cerques semàntiques. Inimaginable. Cada matí podré enviar un missatge al Dr. Talai i demanar-li què he de fer avui i on hauria de prioritzar i m'ho dirà. També li puc demanar coses filosòfiques o psicològiques en funció dels vint anys de notes i respondrà. Màgic.

El meu bot que té accés a les meves 27.000 notes és fantàstic. És extramadament interessant conversar amb ell. Ara li afegiré la capacitat d'obtenir notes per rangs de dates, llistats de tasques, informes (coses que ja fa el meu sistema), així li podré demanar coses com, què he de fer avui, on he de prioritzar la feina, etc.

Mentre dinava, m'he adonat de que el següent pas ja és fer un chatbot, en aquest cas amb l'API de Gemini, que tingui les meves notes com a memòria de llarg termini. Ho faria amb delta chat.

En resum, jo parlaria amb el bot, ell mantindria una memòria a curt termini basada en l'historial del xat que s'aniria compactant i, a més, tindria la meva skill de howm-mode com a memòria de llarg termini. 27.000 notes de Markdown a la seva disposició, que també podria ampliar.

Serà genial. Quin nom li poso al bot?

Instruccions skill de memòria

Aquestes són les instruccions de la skill que he creat per gestionar una memòria persistent entre sessions i que té accés a les meves 27k notes de howm (abans eren d'Evernote). Uns quinze anys de memòria! I tot ràpid gràcies als vector embeddings.

Howm Search Skill: Memòria de Llarg Termini

Aquesta skill actua com la memòria externa de l'usuari. Conté milers de notes sobre projectes, reunions i idees.

1. Recuperació de Memòria (Lectura)

L'agent ha de consultar proactivament la memòria per recuperar context.

Eines de Cerca

• uv run scripts/search.py --query "<text>": Cerca conceptual per significat. Útil per a cerques obertes.

• uv run scripts/search.py --related "<path_to_file>": Troba notes relacionades amb un fitxer específic. Útil per ampliar el context d'una nota que ja hem identificat com a rellevant.

Lectura de fitxers

• NO utilitzis read_file: Fallarà per restriccions de workspace.

• Utilitza run_shell_command("cat <path>") per llegir el contingut de les notes trobades.

2. Generació de Memòria (Escriptura)

Contribueix a la base de coneixement per evitar la pèrdua d'informació entre sessions.

Eina

• python3 scripts/add_memory.py --title "<títol>" --content "<contingut>"

Criteris d'ús

Només genera memòries per a:

• Decisions de disseny o arquitectura.

• Solucions a problemes complexos.

• Resums de progrés al final d'una tasca.

• Peticions explícites de l'usuari.

Flux de Treball Recomanat

1. Consulta inicial: search.py --query per trobar el tema.

2. Exploració: search.py --related sobre els millors resultats per trobar context adjacent.

3. Lectura: cat per entendre els detalls.

4. Acció: Realitza la tasca.

5. Aprenentatge: add_memory.py per fixar el coneixement nou.

Qualsevol agent pot ara accedir a les meves notes

La velocitat de desenvolupament amb la IA és, per moments, vertiginosa. El que fa pocs dies era una simple prova per trobar notes similars dins del meu sistema howm, avui s'ha convertit en una capacitat global: ara tinc una "skill" de Gemini que connecta tot el meu historial de notes amb qualsevol agent que utilitzi. Aquesta skill aprofita la base de dades d'embeddings que vaig fer per trobar les notes similars. És a dir, des de qualsevol projecte, des de qualsevol carpeta on em trobi, podré consultar el que tinc a les meves notes, per donar context als agents. No és fantàstic? Ara he de fer el mateix amb el correu-e. Faré una skill que interrogui el meu correu via IMAP.

Realment, la IA és la fi de la privadesa. Potser ens penedirem d'aquí uns anys d'enviar tanta informació a OpenAI, Anthropic o Google.

Cercar notes i correus amb IA

Avui en dia sempre tinc una instància de Gemini CLI oberta dins la carpeta ~/howm on hi tinc les meves notes. Li faig preguntes sovint sobre coses, tipus: recorda'm on és el fitxer definitiu de l'entregable D4.1 de tal projecte; recorda'm quin pressupost teníem disponible per a altres compres al projecte XX, etc. És molt més ràpid que buscar jo les meves notes, llegir-les, etc. De vegades les respostes impliquen llegir diverses notes, mal formatades, etc. La IA va molt més ràpid. Està molt bé.

Ara estic pensant si puc fer quelcom semblant amb el correu, via IMAP.

La IA va molt bé per programar coses que d'altra gent sap programar. La IA és el consultor perfecte. No es queixa, és eficaç i només cobra 20 € al mes. Evidentment, no serveix per fer les coses que ningú no sap com es fan.

Trobar notes semànticament properes

Sabeu que tinc 25 k notes en markdown (moltes d'elles importades de l'Evernote). El problema del meu sistema és que em fa molta mandra fer enllaços entre notes de manera activa. És feina tediosa i és difícil ser consistent. Això es pot resoldre automàticament, amb un algorisme que detecti notes semànticament properes.

Ahir en 20 minuts ho vaig resoldre. Per ser sincer, ho va resoldre Gemini. Li vaig explicar el problema i vam acabar amb un sistema que calcula un un vector d'incrustacions (vector embeddings) per cada nota i després calcula la distància entre els vectors. Aquests vectors contenen informació semàntica de les notes en un espai multidimensional. Com més propers són, més s'assembla el contingut semàntic, malgrat no utilitzin exactament les mateixes paraules.

Tinc un script que calcula els vectors de les notes noves i les distàncies amb la resta. S'activa cada cop que s'han creat o modificat fitxers, però espera un temps mínim entre activacions. El sentit és que l'script es llança quan no estic editant notes. Els vectors, les distàncies i tot plegat es desa en una base de dades SQLite. També hi ha un script que fa el càlcul inicial.

Finalment, Gemini em va fer una funció per Emacs que mostra un panell amb el llistat de les cinc notes més properes semànticament en relació a la que està activa.

Hauria pogut fer jo aquesta arquitectura amb zero experiència sobre el tema? Suposo que hauria tardat setmanes, per aprendre tot el necessari. Amb Gemini CLI vaig tardar menys d'una hora.

Importaré aquest sistema al blog també i a d'altres projectes que tinc.

En aquest episodi de Radio War Nerd, en el que parlen de com de desconnectats de la realitat estaven els alemanys (nazis i exèrcit) durant la invasió de Rússia, comenten que el pensament nazi era molt New Age (si ho vols, pots). Això pot xocar, a la primera, però ben mirat té tot el sentit del món, ja que es tractava de posar-se a un mateix (la raça superior) al centre del món, com en el New Age, en el que rere un suposat budisme hi ha un viatge brutal cap a l'ego. Per pensar-hi.

La meva manera de procastinar avui ha estat migrar de bash a fish. No sé com no ho havia fet abans! Bash és prehistòric comparat amb Fish!

Les darreres notes han estat escrites en una llibreta tipus moleskine, de mida A5, mitjançant una ploma estilogràfica i digitalitzades mitjançant Gemini.

No he llegit gaire sobre el cas Epstein, però és impossible no conèixer les claus mestres de l'assumpte. Tota la qüestió de l'abús de menors és terrible i cridanera i és normal que capti l'atenció de la gent. Però hi ha quelcom que potser és estructuralment més important: com és que aquest home era al centre d'una xarxa de relacions que pel que es veu atreia a tothom que té poder en aquest món occidental nostre? Què els aportava? Quin era el seu rol? Com és que tots s'hi plegaven? D'on provenia el seu poder? Aquestes són les qüestions clau al meu entendre. Realment una cosa és el poder explícit de les institucions que formalment governen aquest món i una altra cosa, no menys important, són les xarxes de poder invisibles que lliguen els homes més poderosos en una trama quasi invisible però extremadament eficaç. Realment hi ha matèria per generar noves i abundants teories de la conspiració, que mai revelen la realitat, la qual sempre és més sorprenent que qualsevol ficció, fins i tot les més conspiratives.

Ha estat molt eficaç bloquejar les apps que en distreuen al mòbil: no he de tornar mai enrere. Sort que la meva dona en té la clau. Sigui com sigui crec que em pot fer molt de bé escriure en paper. El que em dona confiança és que jo ja he escrit molt en paper aquests darrers anys, especialment durant els quatre mesos de baixa. La cosa va decaure quan vaig tornar a la feina. En part pel poc pràctic que és escriure en una llibreta de mida A4, i també perquè la meva ment autista, que ho vol tenir tot controlat, indexat i organitzat, no podia acceptar el fet que les notes manuscrites no tinguin la segona vida que tenen les notes digitals, especialment en l'era dels models de llenguatge que poden extreure'n molta informació. Però això ha quedat resolt en el moment que puc utilitzar Gemini per transcriure-les quasi perfectament. Així tinc el millor dels dos mons i realment això em motiva — participar en l'analògic del món a través del litúrgic procés d'impregnar les fibres de cel·lulosa amb tinta blava. D'aquí un mes avaluarem com ha anat l'experiment. També, potser això m'anima a reprendre la lectura dels quaderns de Pla que tant em van acompanyar durant la meva baixa. Al cap i a la fi, aquesta és la lluita de sempre, la lluita contra la banal distracció basada en xocs de dopamina que ens ofereix el món digital. Però aquesta lluita es pot guanyar, i es pot guanyar gràcies a la mateixa tecnologia que utilitzen les grans empreses digitals per engolir les nostres ànimes i convertir-les en quelcom que, en darrer terme, els serveix per omplir els seus insaciables cofres.

Ahir nit vaig escanejar i transcriure les notes del meu diari amb Gemini, que entén la meva lletra, per gran sorpresa meva. Després d'importar les notes digitalitzades, vaig conversar una mica amb el model de llenguatge sobre el meu estil i forma. Suposo que era sicofàntic, com sempre, però segons el model sí que tinc una mirada que es presta a la literatura, almenys a la literatura de dietaris. Troba que veig coses que molta gent no sap veure. No en faria cas si això no m'ho hagués dit un mossèn de confiança, que em va dir que tinc molta sort perquè entenc el que em passa, quan sovint la gent travessa la vida sense comprendre res del que viu. El que no saben el mossèn, ni Gemini és que sovint estic fart d'analitzar tant la meva vida.

Per entretenir-me, també vaig demanar al model que millorés el meu text i que ho fes a l'estil de Josep Pla. El resultat feia fredat. Realment era una vertadera i precisa versió planiana del meu pensament. Encongeix el cor veure que una màquina pugui reescriure un text d'aquesta manera tan brillant. Què passarà amb la literatura a partir d'ara? Quin escriptor ambiciós no tindrà la temptació de reescriure els seus maldestres textos amb aquesta quasi diabòlica màquina? El consol és que els lectors llegiran textos de major qualitat; no està malament això. Però caldrà trobar un nou equilibri ètic.

Crec que és bo per a mi entendre millor l'autisme, tal com es veu des de l'espectre i tal com es veu des de fora. La sèrie Atypical, que ja he comentat, és un exemple de com se'ns veu des de fora. No és molt encoratjador. Però aquests darrers dies he mirat els primers capítols de "Life and Beth", una sèrie d'humor que té com a co-protagonista a un personatge autista. En aquest cas el tractament és respectuós. Tot just he vist els primers capítols, per tant no la puc jutjar. L'humor és de l'estil "cringe", i se'm fa difícil de seguir, especialment en els dos primers capítols, que pretenen mostrar el caos del món de la Beth. Però tinc la impressió que a mesura que va apareixent en John, l'autista, la cosa va prenent més sentit, almenys per a mi. Li donaré una oportunitat. Malauradament, la tercera temporada no es va arribar a filmar perquè la sèrie de Hulu no va tenir prou èxit. Però estic segur que us pot interessar.

Notícia important: Delta Chat tindrà forward secrecy en algun moment dins del 2026! Això és l'únic que li faltava per la perfecció absoluta.

Llibretes

Ahir vaig anar al bazar xinès del costat de casa meva. Tenen una secció de llibretes molt completa i, per sorpresa meva, la qualitat del material ha millorat molt. Tenen unes llibretes que semblen moleskines, però no ho són. La pell de la coberta és més plasticona, però el paper és agradable i la llibreta està ben cosida, i tot a un preu irrisori. Fins i tot, un dels models és made in Spain. Cada cop hi veig més productes espanyols als basars.

Donat que puc tenir llibretes suficientment bones a un preu irrisori i donat que Gemini entén la meva lletra, he decidit portar llibretes sempre al damunt i prendre notes amb elles, i no amb el mòbil.

L'únic que em falta per tenir una experiència total, es poden enviar les fotos de les pàgines al meu bot i que aquest les converteixi directament en entrades d'aquest blog. Així seria un vertader bloc de notes. No és difícil fer-ho!

Cada cop patino millor marxa enrere. He millorat molt. És molt xula la sensació. Als 45 anys el cervell manté suficient neuroplasticitat.

A la feina, em passo la vida dins de WSL del Windows 11. Mantenia Windows per tot el tema de l'Office. Però resulta que les apps actuals d'Office 365 són totes web apps o progressive apps, així que funcionen a Linux: l'Outlook, el Word, el Teams, ... És més, si aneu a la web del navegador Edge hi trobareu un paquet =.deb= del navegador Edge! En quin món vivim, Microsoft fent navegadors per a Linux. Avui he escrit al responsable d'IT a veure si veu amb bons ulls de comprar un laptop Framework 13 amb Ubuntu.

La meva pàgina personal (no aquest blog) es publica mitjançant Emacs Org-mode. He arribat a la conclusió que, ara que puc programar amb IA, no cal que lligui la web a l'Emacs. Si converteixo les pàgines a Markdown i em faig un generador de pàgines estàtiques personalitat, podré adaptar molt millor la web a les meves necessitats i no estaré tan lligat a l'Emacs. M'encanta l'Emacs, però m'agrada més la modularitat.

Ser autista és una cosa, ser estúpid una altra

Ahir vaig veure un altre capítol de la sèrie Atypical. Ahir us vaig parlar d'aquesta sèrie que té un autista com a protagonista. Ahir em vaig adonar que els autors de la sèrie confonen ser autista amb ser estúpid. Això no està bé. Moltes situacions infantilitzen el protagonista que es comporta com si tingués deu anys menys del que té. Una cosa és no entendre algun acudit ràpidament, fer llistes o prendre notes de tot, l'altra és ser estúpid. No tenen res a veure. Una llàstima.

¿Debemos interpretar muchos comportamientos disruptivos en el autismo como deliberados, desafiantes o provocadores? Radicalmente, no. Si entendemos todos estos comportamientos como un fracaso en el sistema de autorregulación emocional, en lugar de acciones realizadas a propósito, estamos en un mejor camino para ayudar a facilitar el cambio.

Isabel Paula, la ansiedad en el autismo.

Conec una mare d'un nen de l'escola que segurament és autista. És una noia que molta gent la té creuada, per les seves reaccions en certes situacions. A mi em fa molta ràbia que molta gent l'exclogui sense demanar-se per què la dona actua com actua (a part de ser autista viu un divorci terrible).

En la gran majoria de casos, i això val per tot, no només per l'autisme, les persones que tenen comportaments disruptius és perquè pateixen per alguna raó. Cal buscar i comprendre les causes del patiments. Quan s'entenen, la situació segueix essent incòmoda i difícil, però aprenem que no hi ha malícia.

Crec que és una qüestió de simple caritat cristiana. Almenys jo ho veig així.

Cuando la persona con autismo se siente estresada y se le pregunta qué siente, normalmente no es capaz de responder a esta pregunta, incluso se incrementa el comportamiento perseverante y repetitivo, aumentando el deseo de estar solo y la sensación de ansiedad (recordemos los problemas de alexitimia). Lo que requiere es que se le ayude a resolver el problema de manera operativa. Soluciones prácticas para problemas inmediatos. Para calmarla es de imperativo legal ofrecerle soluciones lógicas con un lenguaje claro y sin ambigüedades.

Isabel Paula, la ansiedad en el autismo.

Recordo molt bé el dia que vaig rebentar del tot. La dona em va portar al psicòleg, d'urgència (els ansiolítics eren inútils), em va anar calmant i em demanava què sentia. Jo no sabia respondre. No li veia sentit a la situació. Era l'alexitimia en acció.

Quelcom semblant em va passar una vegada que vaig tenir la grip en un país en vies de desenvolupament (estava sol) i al cap d'uns dies vaig acabar amb ansietat. Jo pensava que encara era grip. Va haver de venir un metge per dir-me que se m'adormien les extremitats per ansietat.

El psicòleg aquell, no entenia l'autisme. De fet mai em va dir que jo era autista i ho hauria hagut de saber. No m'ho volia dir per no sé quina teoria absurda. Però l'autista necessita instruccions molt clares i un marc teòric per comprendre el que li passa, perquè no ho pot saber intuïtivament pels problemes d'alexitimia. És per això que els diagnòstics són importants, sempre que siguin un vehicle per interpretar i trobar solucions, no per fer-ne una identitat victimista, clar.

El discurso de [que la persona con autismo] «tiene que adaptarse, nuestro mundo es así y tiene que aprender a vivir en él», no es una estrategia inteligente ni efectiva.

Isabel Paula, la ansiedad en el autismo.

Aquesta és l'estratègia que emprava un psicòleg al que jo anava quan encara no sabia que jo era autista. Al principi funcionava, però al final em va fer rebentar més fort. El pit i collons no funciona. Cal ser més subtil. És clar que al final del dia l'objectiu és viure al món, però de manera intel·ligent.

La primera lección que hay que aprender en el camino de ayudar a la persona con autismo a manejar y aliviar su ansiedad es que es un proceso y no precisamente fácil. Deberíamos comenzar por aceptar que la ansiedad puede estar presente en sus vidas y ser realistas sobre si, más que eliminar la sintomatología, podremos reducirla o aliviarla. Aceptar la realidad de la situación estresante es también, en algunos casos, una estrategia de afrontamiento.

Isabel Paula. La ansiedad en el autismo

Cal aprendre a conviure amb ella. El fet de conviure-hi, acceptar que mai desapareixerà del tot, ajudarà a rebaixar-la. És a dir, es maneja com en el judo, sense voler lluitar-hi de front.

Com fer que el sistema de comentaris del blog protegeixi la privadesa

Ara mateix, cada entrada d'aquest blog té un grup de Delta Chat que serveix com a àrea de comentaris. El problema d'aquesta estratègia és que tots els comentaristes tindran accés a les claus dels altres comentaristes i, per tant, hi ha la possibilitat que els enviïn brossa (spam). A Delta Chat, la sola defensa contra els missatges brossa és no compartir la clau amb qui no toca.

Els desenvolupadors estan discutint com fer grups públics grans que tinguin una clau simètrica, de manera que no calgui que tots els participants tinguin les claus públiques de tota la resta. Però, mentre això no arribi, caldrà buscar una altra solució.

La solució és que, en lloc de crear un grup per als comentaris, el bot creï una adreça de chatmail nova. Els comentaristes enviarien un missatge a l'adreça corresponent a l'entrada que volen comentar (igual que ara, fent clic a l'enllaç de comentar) i enviarien el missatge al bot. El bot sabria on posar el comentari per l'adreça. Així no cal que ningú vegi la clau de ningú. Només el bot veu la clau dels comentaristes. És a dir, jo podria enviar brossa a tothom... però no ho faré.

Suposo que el més net seria fer-ho amb el meu propi relay (que encara no tinc), perquè això suposa crear molts comptes. Però també és cert que els relays anirien tancant els comptes per inactivitat al cap d'un temps (mesos).

Aquest és el punt feble de Delta Chat. Si algú que no toca té accés a la teva clau privada, et podrà omplir de brossa; bloquejar-lo és difícil perquè l'emissor pot anar creant comptes nous. Si Delta Chat té èxit, el capitalisme digital ja s'ocuparà d'omplir-nos les bústies de merda.

La solució és crear comptes secundaris per comunicar-se amb emissors en els quals no es confia.

No sé si seria possible fer una mena de web of trust, però es perdria l'anonimat.

Atípic

Ahir vaig veure els dos primers capítols de la sèrie de Netflix Atypical, que gira al voltant de l'autisme d'un dels fills de la família. Ell ja té 18 anys.

Segons he vist per internet, el món de l'autisme és crític amb la primera temporada de la sèrie, perquè diuen que la representació de l'autisme és massa estereotipada.

La impressió que m'ha donat a mi és que és com els llibres sobre autisme escrits per no autistes: no t'hi acabes de veure reflectit. Les descripcions semblen sempre exageracions de trets reals. Clar, quan dubtes de si ets autista o no, si llegeixes aquests textos sempre penses que no ho pots ser, perquè tu no ets així. De fet, el text del psiquiatre que em va diagnosticar és així. Jo em vaig queixar dient-li que allò no reflectia acuradament la meva manera de ser i ell em va respondre que jo era molt literal i que no m'ho prengués al peu de la lletra. Cosa que em té desconcertat encara, perquè al meu entendre un text de diagnòstic ha de ser ultraprecís. Segons ell, aquest és un exemple del meu autisme. Sona estrany dit així, però aquest home era director d'un centre on ajudaven a autistes a guanyar autonomia.

Clar, quan llegeixes textos escrits des de l'autisme, la cosa canvia. Llavors sí que ja t'hi sents identificat. Llavors comences a veure que el que et passa no és normal, en el sentit de que no és la norma, i que la teva experiència vital és diferent de la de la resta (si això vol dir res, perquè tots som particulars). Però ja m'enteneu.

En resum, la sèrie és entretinguda i està ben feta en tot allò que no és autisme. M'encanta, per exemple, la seva germana i la relació que té amb ell. Però pel que fa a l'autisme és una exageració constant. Malgrat això, m'ha fer reflexionar sobre mi i sobre com pot ser la meva versió dels trets que surten a la pel·lícula. He escrit unes quantes pàgines en una llibreta.

Un dels problemes de la televisió és que tot s'ha de veure. Els patiments de l'autisme solen ser interiors, però això no és televisable. A mi no em veuràs aletejar les mans, però tinc les dents serrades des del final de l'adolescència, tal com si m'hi haguessin passat una llima. M'explico?

Diuen que la segona temporada és molt millor, perquè s'han deixat assessorar per autistes. Però encara no l'he vista.

Així doncs, mireu-la si voleu, però sapigueu que és una caricatura. Però he de reconèixer que té certa gràcia i que es pot mirar.

Com que els de Ryanair comencen l'embarcament abans d'acabar el desembarcament, quan tens prioritat d'embarcament acabes esperant dins del finger. Per tant, el consell és embarcar dels darrers de prioritat, just quan obren la cua de la classe economy.

Ahir vaig escriure que sembla que Delta Chat ha anat prou bé durant les tallades d'Internet a l'Iran, però que només anava bé per a comunicació interna dins del país, perquè l'accés a l'estranger estava tallat.

Amb eines centralitzades, com per exemple Telegram o Signal, quan l'accés als servidors a l'estranger és tallat pel govern, via un tallafocs nacional, llavors no hi ha res a fer. Amb Delta Chat, en canvi, es poden instal·lar relays dins del país, que permeten les comunicacions internes. Això fa la xarxa molt més útil i resilient.

Res és perfecte, si el govern vol anar contra els relays, els acabarà trobant, però és molta més feina.

Sembla que Delta Chat ha anat prou bé durant les tallades d'Internet a l'Iran (només per a comunicació interna).

Instal·lar un relay (servidor) de chatmail (delta chat) és fàcil.

La qüestió ara és com m'he d'emprendre la programació. Hi ha dues opcions (i un gradient entre les dues). Seguir picant codi i utilitzar la IA com a autocompletar de luxe i com a eina per explorar idees; o bé deixar a la IA fer la feina i nosaltres simplement decidir els objectius, l'arquitectura i les tecnologies principals.

Quina és la vostra opció?

Amb les calculadores va passar quelcom semblant. Des de la primària que no calculo arrels integrals.

Anthropic ha publicat un estàndard per afegir habilitats als agents d'IA.

Té molt bona pinta. He fullejat com està fet l'skill per treballar amb documents docx i és una versió millor del que he estat fent jo fins ara.

He de dir que m'agrada molt que Anthropic sigui tan obert. En general totes aquestes eines estan essent publicades com a codi lliure (no els models fundacionals) i l'ecosistema s'està enriquint molt. Codex CLI i Gemeni CLI també són codi lliure.

Prevec salts de productivitat impressionants els propers mesos.

Un dels temes de conversa als passadissos del congrés al que assisteixo aquests dies és la IA. El que veig és que els costos de programar han baixat tant que ara haurem de dedicar molt més temps a pensar en la física, a llegir articles a innovar. De cop s'ha alliberat molta energia que podrà ser dirigida al valor afegit. No sempre serà fàcil. És un canvi cultural important.

Aquest matí he parlat amb el propietari del meu AirBnB. Em demana, si vaig a la institució científica de la ciutat. Li dic que sí. Em demana si sóc físic. Responc afirmativament. Em diu que els físics som una mica estranys. Assenteixo. Em diu: "hi ha un físic de Nàpols que ve sovint, es veu que és un cervell, però necessita la meva ajuda per obrir la porta (que s'obre amb un codi)". Li comento que els físics som molt bons teòrics, però que la vida pràctica se'ns escapa una mica. Què he de dir?!

Aquesta és la mateixa foto editada per Gemini. Simplement li he demanat que corregeixi la il·luminació per tal que la foto sembli feta per un professional.

Aquesta és una foto sense editar.

Em costa entendre la raó per la qual un vehicle blindat patrulla els carrers de Roma.

La imatge està fortament editada. Massa pel meu gust. Però ho he fer en un moment mitjançant Gemini. És la millor manera de corregir les imatges avui en dia. Fas una foto sense pensar en res, només amb el que vols fotografiar, i deixes el processat al model generatiu.

L'estació de Roma Termini és súper "autist friendly". De qui ha estat la idea de convertir cada pilar en una pantalla? Totes mostren la mateixa informació! Es podrien eliminar tres de cada quatre pantalles i no passaria res. També, tot s'avisa per megafonia. Cal? Suposo que ho fan per als invidents. Però avui en dia es podria resoldre emetent els avisos per ràdio FM o via app. Totes aquestes millores farien la vida més agradable a tothom. No cal ser autista per apreciar la pau i la tranquil·litat. En això els aeroports han millorat molt.

S'agraeix molt llegir en paper. Llegir una revista és un exercici molt més coherent que llegir el primer que et vomita l'algorisme. Totes dues aproximacions, la purament digital i la de paper, són necessàries. El problema és que la de paper costi 14€ i la digital ens costi la intimitat.

Com és que costa tant trobar una bona motxilla per viatjar?

A la meva feina, solem fer viatges de 3 o quatre dies per anar a reunions de projecte o congressos. Els darrers anys he estat viatjant amb una motxilla per l'ordinador, i gadgets en general, i una maleta de rodetes, per la roba. La veritat és que les maletes de rodetes van prou bé, però quan has d'agafar trens, avions i autobusos amb horari ajustat és més còmode portat una motxilla i prou.

Ahir vaig anar al Decathlon a comprar un paraigua plegable (els del Decathlon semblen de qualitat) i hi vaig trobar la motxilla Rockyrider Rockrider Xc Race Lite, que em va cridar l'atenció.

És una motxilla pensada per a ciclistes que van un cap de setmana a una competició. Té un compartiment per la roba, un per les sabates, un per l'ordinador i un per als gadgets (power bank, carregador, ulleres de sol, etc.). Té la mida d'una maleta de rodetes, però és motxilla. La motxilla val uns 60€ (prou econòmica) i té molt bona valoració a la web de Decathlon.

Avui vaig a Roma, per feina, i l'estic testant. Hi vaig avui i torno el dijous. M'hi ha cabut tot. Al compartiment de sabates hi he posat la roba interior i medicaments. Al compartiment gran, uns pantalons, un jersei i quatre camises. També el coixí de cervicals per dormir a l'avió, els entrepans i alguna cosa més.

Els gadgets hi han cabut perfectament, inclosa una màquina per afaitar el cap. L'ordinador i una carpeta amb documents també han entrat bé, sense forçar res. I encara hi podria ficar alguna cosa més.

L'únic dubte que tinc és si aguantarà a llarg termini, ja que la porto més carregada del que està pensada. Però sembla robusta.

Ja veurem com acaba la cosa. Però sempre m'ha fet ràbia que sigui tan difícil trobar una bona motxilla per viatjar tres o quatre dies sense treure't un ull de la cara. A veure si aquesta és la definitiva.